LA CAIXA DE LES EMOCIONS

Una caixa pot amagar molts de tresors.

     L’activitat proposta amb la caixa de les emocions és que hem de triar una activitat de les propossades i explicar el perquè.

   I l’activitat que hem va cridar l’atenció va ser Para l’orella i posa-hi el peu!

Objectiu: donar i seguir instruccions. Aprendre a escoltar amb atenció i dir missatges amb coherència i a guardar un ordre, a saber perdre.

Adreçat a: Educació Infantil i Primer Cicle.

Participació: grups de quatre i gran grup.

Material: petjades retallades.

1.Repartir 4 petjades per grup.

2.Entre tots pensar petites ordres que puguem donar dintre de la classe als companys. El mestre ha de fer modelatge: “Joan ves al final de la classe i en arribar ens mires”.

3. Si ho fa bé tindrà una petjada i donarà ell l’ordre a un altre nen. Sinó no tindrà petjada i no donarà ordre.  

4. Felicitem al grup que haurà aconseguit més petjades.                                                   

  
Encara que penso que s’ha de potenciar el treball cooperatiu enfront del competitiu, també penso que avui dia costa acatar l’autoritat i de la mateixa manera que hem de ser capaços de rebel·lar-nos, també ho hem de ser d’acatar l’autoritat per poder viure en societat. També hem va agradar aquesta activitat per l’objectiu d’aprendre a perdre, estam a una societat on l’error es vist com a perdre, a valorar al que guanya i menysprear al que perd i tal vegada per això, de vegades, no provem sinó tenim el tir segur.

  Donat l’anterior penso que és una activitat que ajuda a enfrontar sentiments negatius i que ajuda als nens a anar sortint de l’egocentrisme propi de l’etapa.

A més i més, des del meu punt de vista, al haver d’escoltar l’ordre amb atenció, potencia l’escolta activa. 

    Un altra motiu per el qual vaig triar aquesta activitat és que, en veure la guia didàctica que ens va aportar el professor sobre les diferents activitats, aquesta senyalava com objectius a desenvolupar amb ella: "reconeixement dels drets individuals i col·lectius, i educació per el desenvolupament personal i per a la ciutadania (aprendre a ser i a conviure, a ser ciutadanes i ciutadans en un món global)".

   En principi, el que vaig pensar és que eren uns objectius molt ambiciosos per una activitat tan senzilla. Però pensant-ho millor són les petites coses les que en arriben a fer de grans. I aquesta activitat treballa, adaptada a qui va adreçada, nens d'Educació Infantil", unes determinades actituds que estan poc practicades a la nostra societat i que considero necessàries per a aprofundir en el desenvolupament d'una vida en societat més democràcia. 

Un vídeo de perquè i com treballar les emocions a Educació Infantil.

 I avui deixo una  cançó per als més petits que parla d'emocions.

UNA PEL.LICULA SOBRE LA FAMÍLIA

El primer fill en camí és una important qüestió de parella.

"Un lugar donde quedarse", de Sam Mendes, 2009, és una pel·lícula que ha estat una amena proposta de treball per seguir reflexionant sobre la família.

Quan Burt i Verona descobreixen que són a punt de tenir un fill, sofreixen una crisi de pànic. Les primeres qüestions que es plantegen tenen a veure amb cobrir les necessitats bàsiques del nen, però la casa on viuen no és un bon lloc per acollir un nadó, a més i més no suporten el poble on viuen, i quan els pares de Burt es muden d'allí, perden el suport familiar amb el qual comptaven. Així que decideixen emprendre un viatge a la recerca del lloc ideal per tirar arrels i criar un nen. De pas, visiten a una sèrie de parents i amics. Alguns són absoluts excèntrics, uns altres són commovedors, però tots ajudaran a Burt i a Verona a trobar la seva destinació.

La primera idea que em sorgeix al veure la pel·lícula és la repercussió que té a la vida de les persones el fet de tenir un fill. En  moltes ocasions, sobre tot quan un és jove, es pot, inclos es vol ,viure amb la sensació de provisionalitat. No importen tant les condicions de la casa on vius, segurament no hi passes massa estona, és pot menjar a molts llocs qualsevol cosa i pots anar a dormir tard si vols, ja dormiràs demà. Per els nens petits mantenir un ordre en totes aquestes qüestions adquireix molta importància, és sobre la base d’elles que es podran desenvolupar adequadament i això obliga a reconsiderar la vida de moltes persones quan ha de néixer un fill.  Es tracta d’acabar d’entrar en la adultesa.

I l’altra idea important que es desprèn de la pel·lícula és els diferents tipus de família que ens podem trobar. Els protagonistes visitant als seus parents i amics veuen diferents estils familiars en els que ells es miren. És fa un recorregut per tot tipus de famílies que resulta de vegades divertit, la família “hippie”, amb el seu fanatisme naturista, i de vegades dramàtic, la família “típica” americana d’Arizona, en la qual la comunicació brilla per la seva absència.

El que es desprèn del recorregut per el país i les diferents famílies, a més d’una acurada crítica social, és que no hi ha cap família ideal. Els protagonistes conclouran que no en hi cap de model perfecte per seguir, seran ells els que hauran de construir el seu estil propi, això si, assumeixen un compromís conjunt d’ocupar-se del seu fill. Per a mi, aquesta hauria de ser la qüestió més important a l’hora de tenir un fill, passi el que passi, els pares no haurien de descuidar la tasca d’ajudar als fills a fer-se grans, a dessenvolupan-se en tots els aspectes en un clima d'amor i cura, no exent de límits i normes. És clar que això requereix un grau de maduresa que la edat no sempre garanteix.

Pel que fa a nosaltres com a futures mestres, haurem de conèixer, en grans trets, els diferent tipus familiars i les repercussions que cada estil comporta per els fills per dur a terme una millor tasca docent. La família és el primer, i més important, agent socialitzant.  Així que, pel que concerneix a les emocions, a classe hem parlat de que el nen pot trobar-se en tres tipus bàsics de contextos familiars: el segur: on es regulen els estats afectius, significa que els estats emocionals poden canviar-se,l’ambivalent: que genera impulsivitat i indefensió, i on es donen grans nivells d’emocionalitat negativa com la por, la colera o la tristor i l’estil evitatiu: que comporta un emmascarament de l’expressió de les emocions, i on s’eviten les interaccions.

Respecte al comportament del pares a l'hora de regular la vida familiar ens trobam amb els pares autoritaris, que exerceixen la seva tasca amb un alt control dels fills, junt amb una exigencia alta de maduresa, pocs nivells de comunicació i poc afecte explicit. Els pares permisius exerceixen la seva parentalitat just al contrari que els anteriors. Per la seva part els pares democràtics combinen una alta dosi d'afecte i comunicació amb una alta dosi d'exigència de maduresa i un alt control dels fills.

Dels estils exposats al paràgraf anterior el que aconseguiria millors resultats educatius seria el democàtic, ja que els fills de pares democàtics tenen uns nivells alts d'autoestima i autocontrol, són hàbils en les rel.lacions socials, independents i afectuosos, capaços d'enfrontar-se a noves situacions amb confiànça i iniciativa i amb una interiorització de valors per se, no per la por al càstic. Això ho aconsegueixen raonant les mesures disciplinaries, no rendint-se als capricis dels nens, però mostrant-se flexibles en les seves postures i provoment la resposanbilitat i la independència. 

Com a docents no ens correspon jutjar a ningú, ni pretendre canviar a les famílies, però no hem d’oblidar treballar conjuntament amb elles per dur a terme la tasca de formar per a la vida als seus fills. És un treball per  dur a terme conjuntament, i nosaltres ho hem de fer des de la perspectiva de la consideració positiva incondicional,     segons aquesta aportació de la psicologia humanista de Carl Rogers tothom té coses bones que aportar i la capacitat de millorar, i des de la empatía i  la autenticitat.

  

Un trailer de la pel.lícula.

 


 Una canço per als fills.

 

LA ESCOLA

Experimentar, gaudir, expressar, jugar, crear...

La proposta de treball en aquesta ocasió ha estat la següent:

Com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants? Tinguis en compte :

HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ INFANTIL: MODELS D’EDUCACIÓ INFANTIL
	GUARDERIA/ASILO	ESCOLA INFANTIL	CASA DEL NEN/A
ORIGEN	Necessitats econòmiques: -De la industria -De les famílies (treball de la dona)	Descobriment del valor educatiu (Psicopedagogia)	Centrada en les necessitats de l’infant
OBJECTIUS	Guardar Tenir cura Entretenir	Compensar Optimitzar Preparar	Protecció Salut Seguretat emocional Jugar/gaudir Explorar/conèixer
MODELS MOTIVACIONS	Aparcament Manca de temps Sentiment de culpa	Model adult de rendiment Preocupació pel futur	Model infantil de benestar Centrada en el present

Tenint en compte el quadre podem fer un petit recorregut per la historia de la Educació Infantil lligada a la Revolució Industrial i a la incorporació de la dona al món laboral remunerat, les fabriques primer i tots els àmbits en l’actualitat encara que hi ha molts de sostres de cristal·lí que rompre, pensem en les dones que hi ha als llocs directius, tan al l’àmbit públic com al privat.

Aquesta qüestió va tenir com a conseqüència la necessitat de tenir cura dels fills fora de la llar familiar, donant origen així a les escoles infantils. En el seu origen la seva funció era “guardar” els nens. Rousseau, el Emilio, 1762, ja proposava atendre les necessitats dels nens petits no només de “guardar-los”, despés d’ell molts altres pedagogs han escrit sobre la importància educativa durant els primers anys de vida, per mencionar alguns, Fröebel, Montessori, Decroly, etc.. Així van anar apareixent els jardins d’infància i les cases dels nens com a llocs on no només es cobrien les necessitats bàsiques dels nens,  sinó també on adquirien importància la part emocional i cognitiva del nen. Donat l’anterior, les Escoles Infantils han anat deixant espai per jugar, per gaudir, per explorar i per experimentar en un clima de seguretat i benestar per l’infant.

Així mateix, en els darrers anys, els avanços en el camp de la neurociència estan demostrant la importància dels primers anys de vida de les persones, això té conseqüències en l’enfocament de la  educació infantil. Sobre aquesta qüestió en ha parlat amplament Eduard Punset al programa Redes, deixo un enllaç de la revista “Mi bebé y más” on hi ha un vídeo amb un petit extracte d’un dels seus programes. Enmig del text si pot trobar un enllaç a un altra vídeo d'un programa sencer sobre el cervell del bebè. També  parla de les implicacions dels nous descobriments a nivell educatiu. 

El que jo pens sobre la vida laboral i la Educació Infantil va quedar recollit a la següent entrada del meu bloc de primer on parlavem del Curriculum d’Educació Infantil. enllaç

Un altra  proposta de treball va ser reflexionar sobre el seguent text: 

"Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades"

Quan varem llegir el text a classe em vaig posar a pensar amb si havia fet bé o no la mestra al dir el que sentia ella a la mare. i quines serien les vertaderes raons de la mare per fer aquesta proposició, esta clar que no tenim el context reial, per tan no coneixem ni a la mestra ni a la mare, ni el metallenguatge de la conversa, no hem d’oblidar que el que diem no es només el que verbalitzem sinó el que transmetem amb la gestualitat, amb el to de veu, amb la mirada.

El períde d'adaptacio tendrà conseqüències més enllà dels plors dels primers díes i ha ser tingut en compte dins del projecte educatiu de l'escola. Donat  l'importància del vincles afectius que uneixen al nen amb la seva família, tan l'un com els altres necessiten un període d'adaptació a una separació que marcarà una fita en la vida del nen i dels pares, aquesta adaptació requereix una especial sensibilitat i empatía per par de l'equip docent que reb a la nova família.

Desprès de llegir el text, a classe varem concloure que la mestra no mostrava molta professionalitat. Si era una excusa per que realment pensava que el nen no estava preparat, una mestra ha de ser assertiva i explicar les vertaderes raons. I si les seves raons reals eren el que deia, una mestra professional ha de mostrar-se sensible a les necessitats de les famílies, com a part de  les necessitats dels nens, que són el primer que ha de contar.

Tenint en compta l’anterior, una mestra, a més de ser assertiva, però també ha de poder ser prou flexible com per ajustar els protocols d’actuació, quan l’ocasió ho requereixi. Un protocol d’actuació és necessari per regular la relació família-escola, però no ha de ser un conjunt de normes i actuacions inamovibles.

Dedicat a la infància.

TWO COMPOSITIONS.

The Globe Theater in London,  where were released some of the works of the author better known in the English language, William Shakespeare.

1-E-mailing:

Dear Susan,

How are you?

I hope you’re ok in your new life!

What about the new college? For me this year is being a little hard, the teachers aren’t so polite as last year, and they are using more traditional methodologies than teachers at the secondary schools. The lessons are often boring. The music class is the most interesting one and the lessons by videoconference are the worst.

It is very interesting to meet new people. Another thing that I like very much is where is located this college, just in the middle of the city. Sometimes I can go shopping with my friends. After the exams I’m going to go out a little too.

What about your family? Are they ok? What about going out in Madrid? I think it is a very interesting city to go out.

I’m waiting for the summer to see you again.

Best regards,

Antònia.

2-SPEAKING ABOUT EDUCATION 

Nowadays, speaking about education is speaking about traditional and modern methodologies, and it is not just the qüestion of using new technologies in the classroom or not. It also means that the way of teaching and learning must change.

On the one hand, with traditional methodologies, the teacher knowns everything and childrem must be quiet, listening what teacher is telling. Repeating everything is the way they have learnt, memory is the most important thing in this way.

On the otrher hand, by using modern methodologies children are the protagonist. Then, the teacher becames a guide who helps children to built their learning, children learn while they are doing everything, not just memorizing books. And learning is a long path that does not finish when we leave school, we continue learning during all our life.

In my opinion, with this way it is possible to say that modern methodologies improve creativity and at this moment the world needs  creative people to find solutions for the great problems that humanity has.

Antònia Tur.



An audition. I am reading one of the compositions..

LOS ENSAYOS

  

Foto Antònia Tur: elaborant els decorats.

  Por fin ya metidas en el ajo totalmente. Como llegado este punto si que dependemos unas de otras, han llegado los roces, es difícil ensayar si faltan dos o más componentes del grupo (una silla no es un buen sustituto) y hemos llegado a ensayar todas juntas una sola  vez. Además  los nervios del final empiezan a aflorar.

 Sin embargo, sigo convencida de que es una buena idea hacernos trabajar en equipo, es un gran rodaje para cualquier vida profesional.

 El problema no está en ensayar esta obra, sino en que todas estamos trabajando en uno o más grupos,  todos los trabajos se han de acabar ya, y cómo ya dije, las vidas personales están, por suerte, muy llenas y es muy difícil quedar. Para mí no importa si no estamos todas a la hora de elaborar la historia, los vestuarios, los decorados, etc. Puede ser incluso enriquecedor, el que hoy no está llega mañana y tiene una visión desapegada del asunto, y puede muy bien hacer buenas observaciones y enriquecer el tabajo realizado, incluso desbloquear puntos que por saturación no han podido avanzar más. De esta forma la obra ha ido conformándose como resultado del trabajo, la personalidad, la historia, de cada una de nosotras.  Pero desde mi punto de vista, ensayar requiere que estemos todas la mayoría de las veces, y esta siendo imposible.

  Por otro lado, lo que si puedo decir es que, cuando nos reunimos, estemos todas o no, las cosas avanzan. Y no lo esperaba, pero  el último día que hemos ido a clase, al mostrar lo que tenemos hasta ahora recibimos la enhorabuena de los dos profesores implicados en el asunto, tienen más experiencia y sabrán como nos ven, yo hubiera dicho que  era un desastre.

 Todo esto no quita que a veces me lo pase muy bien, y que incluso tenga momentos emocionantes, cuando por fin veo la forma a alguno de los momentos de la obra que hubiera dicho que era imposible y que por fin sale y además queda bonito, al menos desde mi punto de vista.

 También estamos acabando los decorados, ese es un tema que a mi me preocupa menos. Lo que hagamos estará bien, en cambio si no hemos ensayado puede que todo el trabajo quede desmerecido, o esta es al menos mi opinión.


  Hoy dejo un pequeño fragmento de los ensayos, la canción la cantamos nosotras, así empieza la obra.

LOS DECORADOS ...Y LOS ENSAYOS!!!!!!!!!

Elaborant vestuari.

  En las últimas sesiones estamos elaborando los elementos que van a constituir los decorados de nuestro musical. Ha sido gratificante por fin hacer algo y dejar de hablar sobre qué vamos a hacer, cómo lo vamos a hacer, cuándo lo vamos a hacer, etc.  Es gratificante poder hacer un tronco de un árbol sin pensar en nada más, o sea poner las manos a trabajar y no la mente, para mí esta también es una experiencia, sino nueva, practicada hace tanto tiempo que casi la convierte en nueva. También es gratificante ver como toman cuerpo las ideas que estamos elaborando.

  A veces es fácil imaginar, pero difícil plasmar las ideas, el secreto esta en saber utilizar los recursos que se tienen, en no tener inconveniente en llevar a cabo cambios en la idea inicial, en cambiar de idea, si es necesario, sin que esto signifique una renuncia con respecto al objetivo que tenemos acerca de lo que queremos representar. Así pues teníamos la idea de un sol luminoso desde un principio y llevamos dandole vueltas dos meses puesto que elaborar el sol luminoso (luz real en su interior) que imaginamos presenta muchos inconvenientes y no es cuestión de renunciar a este elemento cuando se trata de un elemento central en nuestra historia.

  Empezamos pensando en el papel mache, pero el papel mache es opaco, así que la luz que debía albergar en su interior no iba a verse. Vimos que con el papel fluorescente primero, y la pintura después, sería suficiente para la luz negra, así surgió la idea de elaborar dos soles, una para el mundo normal y el otro para el mundo de los monstruos. Pero luego vimos el escenario y vimos que los focos son fuertes y que no íbamos a encontrar una luz suficientemente fuerte para poder destacar desde el interior de nuestro sol, puesto que ha de ser movible y no puede estar enchufado Al plantear la cuestión a Carmen, la profesora que se ocupa de la parte de decorados y vestuario contesto que entonces habría que buscar algo que refleje la luz y no que emita luz.  Como la esfera de papel mache había evolucionado a una pelota de playa  pintarla con color dorado o amarillo y poner purpurina por encima, parece una buena idea. Sin embargo, algunas compañeras plantearon que eso iba a dejar mucha purpurina por ahí, cosa que molesta, así que la sugerencia de una de ellas fue poner barniz transparente por encima de la purpurina. Entonces empezaron las pruebas, ¿resiste la tempera sobre el plástico?, la dorada sí, ¿como se ve la pintura fluorescente sobre los distintos colores de la pelota?, pues diferente, habrá que pintar primero en blanco debajo, por cierto ha de ser pintura plástica, y ¿dónde vamos a colgar el sol?, en una caña, que es ligera, pero todavía no sabemos realmente de que paneles disponemos y la caña debe salir de detrás de uno. 

  En fin, que parecía fácil lo del sol, y tantas otras cosas, y después no lo resulta tanto. Sin embargo la historia sigue su curso, va tomando forma, y por fin... llegan los ensayos!!!!!, ay que nervios!!!!, ahí es cuando te das cuenta de que esto va en serio y que vas a tener que subir a un escenario, y no solo a hablar, sino a cantar y bailar, que no es algo que precisamente se te de bien... y entonces recuerdas que algo de miedo escénico si que tienes, que una vez sólo tenias que hablar un minuto presentando a una conferenciante, solo ante treinta personas, y te quedaste en blanco, que has comprobado que una cámara no te da tanto apuro, pero que el público en directo te da cierto pánico. 

De de momento voy a esconderme un rato, como los avestruces.


Un fragmento de la quinta sinfonía de Beethoven es la base de otra de nuestras canciones (vamos que nos lo ponemos fácil).

LA FAMILIA

Naixem molt vulnerables, la família ens garanteix la supervivència amb amor i cures.

    Per dur a terme aquesta activitat el professor ens va demanar quina seria la nostra definició de família.

   La meva va ser la següent: “grup de persones per diferents lligams i que tenen cura unes de les altres. En el cas de la família nuclear estaran unides per la convivència i en el cas de la família extensa els lligams poden ser més o menys forts”.

    Una vegada dirimit el que cadascun va escriure la definició que va sorgir a nivell del grup va ser la següent: la família es un grup de persones unides per diferents lligams, jurídics /o biològics. Estaria definida per les següents característiques:

-Es tracta d’una institució primària de socialització, per alguns sociòlegs és la cèl·lula mare de la societat.

-Hi trobam uns rols definits.

-Té assignades diferents funcions: socialització, desenvolupament i protecció,etc.

-Normes, sense elles no seria possible la convivència.

 Pel que fa al nen, des de la nostra perspectiva com a docents, el que hem de tenir present és que el nen a darrera una família que li dona suport i amb un estil propi de criança que haurà configurat la emocionalitat del nen. La nostra tasca serà analitzar-ho i aprofitar-ho per ajudar al nen amb la gestió de les seves emocions. 

  Si es dona el cas que la família no compleix amb el seu paper, no hem d'oblidar que l'escola precisament té un paper compensatori per a tot tipus de mancances. Donat el cas d'estar davant greus negligències o maltractaments, l'escola exerceix un important paper amb  la detecció que permetrà posar al nen en contacte amb els organismes competents.

   A continuació vàrem llegir l’article Retrato de dos modelos de familia, publicat a Quardernos de Pedagogía. nº 378,Abril 2008, escrit per Giorjo Nardonne i Mauro Bolmida. El deixo penjat per a qui pugui estar interessat en llegir-lo enllaç. La primera qüestió plantejada per el professor és quines pensem que son les idees més significatives de les dos tipologies de família que s'ens presenten.

   Ens trobem  amb dos models que són el hiperprotector, en el qual els pares es posen al lloc dels fills, per compensar la seva fragilitat, y el democràtic-permissiu, en el qual el pares i els fills són amics, i conseqüentment, desapareix l’autoritat paternal. Bàsicament es tracta de que en el primer cas els pares es fan càrrec de resoldre els problemes dels seus fills i en el segon cas els pares es fan “amics” dels seus fills, les opinions dels pares i dels fills tenen el mateix valor i els fills arriben a tiranitzar als pares.

  L’article comença parlant dels problemes d’aprenentatge i conductes violentes que es produeixen amb nens i adolescents dins de la societat occidental en l’actualitat, es planteja quines poden ser les causes, en concret quin és el paper de la família al respecte. Estableix el binomi hiperproteccio-democràtic/permissiu com els dos models familiars imperants i amb una mateixa conseqüència, els nens creixen sense uns límits adequats per a crear una estructura des de la que es puguin desenvolupar  com a essers socials que són. 

   Per tant, arribat el cas, el resultat  és que els fills es troben desorientats, no tenen cap tolerància a la frustració i això els incapacita per a convertir-se en uns adults autònoms per poder resoldre les situacions que la vida els plantegi, responsables de les seves vides i dels seus deures com a ciutadans i amb poca capacitat de sacrifici quan l’ocasió ho requereixi.

   El problema afecta també  a l’escola, donat que la família es la primera institució socialitzant i que educar els nens requereix un treball conjunt família-escola.

   Finalment, l’article planteja la necessitat de recuperar unes jerarquies familiars sanes que permetin als pares marcar uns límits necessaris en la labor educativa.

  Fa poc vaig anar a una conferencia de Pepa Horno, una coneguda  psicòloga i consultora per a l'infància. Com no, va sortir el tema dels límits, i ella ho va explicar molt il·lustrativament: el desenvolupament del nen es du a terme a mida que va fent el seu camí cap a l’edat adulta, els pares, marcant els límits, es constitueixen en el mur que li mostra aquest camí, la referència per no perdre’s, sinó la tingués es sentiria desorientat, com si estiguis enmig d’un camp sense referències de cap on anar.

   Pel que fa a la meva opinió personal, és que  el fet de que aquests dos models s’hagin convertit en els imperants és conseqüència bàsicament de dos factors. Per una banda venim d’uns models familiars autoritaris i possiblement per aquesta qüestió de vegades es pot confondre el ser  pares democràtics amb ser “pares-amics”. 

  Per una altra banda, la família tradicional s’ha transformat de manera que es tenen poc fills i per mor de les relacions laborals establertes es passa poc temps amb ells. El resultat és que els pares eludeixin el conflicte i substitueixin temps per coses materials i que es mostren hiperprotectors amb els fills. 

Finalment, estic d'acord en que s'ha de recuperar l'autoritat paterna, però no hem d'oblidar que la motivació ha de ser intrínseca i no imposada per factors externs, encara que com a mida ocasional això pugui ser efectiu, l'èxit només està garantit si s’aconsegueix que el locus de control del nen sigui intern. 

Avui he recordat aquesta cançó.