Un momento de los últimos ensayos.
Foto Antònia Tur.
Empecé a escribir este fragmento varios días
antes del ensayo general: “Los
nervios del final han estado pasándonos factura, ha habido momentos de tensión
porque cada uno vive las prioridades desde su punto de vista. Y esto ya se
acaba, el curso está llegando a su final y todo lo que hay pendiente en la
mochila de cada una pesa mucho. El día treinta y uno es el gran día”.
Pero "todo pasa y todo queda y lo
nuestro es pasar, pasar haciendo caminos, caminos sobre la mar" (Campos de
Castilla, 1912, Antonio Machado), todo llega. Y llegó el gran día !!!!!!!!
El jueves treinta de mayo tuvimos el ensayo general. De
nuevo pensé que vaya desastre al ver las otras obras en la primera presentación, hicimos dos, lo mismo me paso con la
nuestra. A la segunda, la mejora fue notable en todos los casos, el trabajo
hecho se acaba viendo. A nosotras nos toco ser las últimas, que nervios
!!!!! Y todavía tenía que compararme los lazos, pintar las medias y
coserme las cintas a la falda para estar lista al día siguiente.
Sin embargo, la prueba definitiva ha sido el día treinta
y uno, con todos los niños, profesores, familiares y amigos como espectadores,
ufffffffff! qué responsabilidad.
Y no me lo puedo creer, pero ha sido el día que más
cómoda me he sentido, incluso cuándo hemos tenido que improvisar, porqué el
técnico se ha hecho un lío con nuestros cambios de luces y música. Este hecho
ha desmerecido un poco nuestra obra, no ha habido fallos tan garrafales en el
resto de las obras, en las que tampoco había las mismas dificultades. En su
caso solo tenían cambios de música, en el nuestro también había varios
cambios de luces, además de los musicales.
No obstante, a pesar de los errores, parece que a la
gente le ha gustado el resultado final, no paran de felicitarnos !!!!!,
la euforia me ha durado tres días (hasta que ha pasado el fin de semana y
he tenido que retomar la carrera hacia el final del curso).
Bueno, finalmente, se puede decir que a pesar de las
dificultades, se han logrado los objetivos, trabajar en equipo el principal de
ellos. Además no solamente hemos cumplido con el expediente sino que ha sido
una experiencia positiva y divertida. Hasta me han quedado ganas de volver a
repetir.
Se puede ver el resultado de nuestro trabajo en el siguiente enlace, que os divirtáis viéndolo !!!!!!
Igual que la fruita per madurar, l'educació necessita els seu temps per donar fruit.
Foto: Antònia Tur.
Per dur a terme aquesta activitat varem veure el documental Ser y Tener, 2002, de Nicolas Philibert.
És un documental en el qual es mostra la vida real dels seus protagonistes. Es
tracta d'un professor, que dedica la vida a la seva professió, que fa
classes a un nombre no gaire elevat d'alumnes, de diferents edats, entre 4 i 10
anys, en una escola rural d'un poblet de França. El professor és seriós,
tranquil, pacient amb els seus alumnes i els coneix bastant bé, d'aquesta
manera es fa amb el respecte i l'autoritat per part tots, als quals ajuda a
descobrir els avantatges de la naturalesa i els transmet una sèrie de valors.
Veiem també com coneix a casdascun i com intenta respondre a les seves
diferents necessitats i interessos, aquesta manera de treballar implica el
tenir en compte les necessitats emocionals dels alumnes.
Visionar aquest documental em porta a evocar la meva infància,
segurament, en el fons, la meva vida no era tan diferent de la dels nens que hi
surten, i no sempre vaig tenir mestres com el que surt a aquest documental, encara que en tenc algun a la memòria que va suposar un oasis en el desert.
Però el que si era igual, és el fet de viure en
contacte amb la natura i amb els seus ritmes, a través de les feines que
desembocaran en la collita, això posa als nens en contacte amb una altra dimensió de
la vida, oblidada als nuclis urbans i jo vaig tenir la sort d'experimentar-ho.
La vida en un entorn rural com el que podem veure, és viu més a través dels
sentits i a un ritme enlentit, perquè cada cosa necessita el seu temps, dos
factors fonamentals en l'educació del més petits i que el professor del
documental té molt present en la seva tasca. Pel que fa als sentits em ve a la ment el llibre"Mi escuela sabe a
naranja"M. Carmen Díez,
2002, Barcelona. Deixo un enllaç amb una
sinopsi del llibre.
El documental comença amb les imatges
d'uns arbres balancejant-se al ritme d'un sua vent hivernal, seguidament veiem
una tortuga que es desplaça per el terra d'un aula acollidora, amb llum i
elements naturals, amb trets identificatius dels infants que ja ens anuncien
que no esperem una acció trepidant, tan pròpia dels nostres dies. Aquestes imatges
en fan pensar amb un altra llibre "Elogi de l'educació lenta", J.
Domenech, 2009, Barcelona. He trobat una conversa virtual entre l'autor i
Carl Honoré, esta penjada a un bloc, al que deixo un enllaç.
Així mateix, no em d'oblidar la importància de la relació entre el mestre i les famílies, també apareix aquest aspecte de la labor educativa.
Per acabar deixaré penjada una
entrada on reflexionava sobre la relació mestre-alumne. A més de la reflexió sobre la relació entre tot dos, hi ha un enllaç a un
article que penso que mereix la pena llegir sobre Pedagogia Transpersonal, va ser una
troballa que vull tornar a compartir. enllaç
El ritme del documental, la necessitat de la relació amb l'altra per desevolupar-se i l'emotiva despedida del final del documental m'han fet pensar amb aquesta cancó, es tracta d'una part de la lenta i tendre banda sonora de la pel.lícula Bagdad Cafè.
L’activitat proposta
amb la caixa de les emocions és que hem de triar una activitat de les
propossades i explicar el perquè.
I l’activitat que hem
va cridar l’atenció va ser Para l’orella
i posa-hi el peu!
Objectiu: donar i seguir instruccions.
Aprendre a escoltar amb atenció i dir missatges amb coherència i a guardar un
ordre, a saber perdre.
Adreçat a: Educació Infantil i Primer
Cicle.
Participació: grups de quatre i
gran grup.
Material: petjades retallades.
1.Repartir 4 petjades per grup.
2.Entre tots
pensar petites ordres que puguem donar dintre de la classe als companys. El
mestre ha de fer modelatge: “Joan ves al
final de la classe i en arribar ens mires”.
3. Si ho fa bé tindrà una petjada i donarà ell l’ordre
a un altre nen. Sinó no tindrà petjada i no donarà ordre.
4. Felicitem al grup que haurà aconseguit més
petjades.
Encara que penso que
s’ha de potenciar el treball cooperatiu enfront del competitiu, també penso que
avui dia costa acatar l’autoritat i de la mateixa manera que hem de ser capaços
de rebel·lar-nos, també ho hem de ser d’acatar l’autoritat per poder viure en
societat. També hem va agradar aquesta activitat per l’objectiu d’aprendre a
perdre, estam a una societat on l’error es vist com a perdre, a valorar al que guanya
i menysprear al que perd i tal vegada per això, de vegades, no provem sinó
tenim el tir segur.
Donat l’anterior penso
que és una activitat que ajuda a enfrontar sentiments negatius i que ajuda als
nens a anar sortint de l’egocentrisme propi de l’etapa.
A més i més, des del meu punt de vista, al haver d’escoltar l’ordre amb atenció, potencia l’escolta activa.
Un altra motiu per el
qual vaig triar aquesta activitat és que, en veure la guia didàctica que ens va
aportar el professor sobre les diferents activitats, aquesta senyalava com
objectius a desenvolupar amb ella: "reconeixement dels drets
individuals i col·lectius, i educació per el desenvolupament personal i per a
la ciutadania (aprendre a ser i a conviure, a ser ciutadanes i ciutadans en un
món global)".
En principi, el que
vaig pensar és que eren uns objectius molt ambiciosos per una activitat tan senzilla.
Però pensant-ho millor són les petites coses les que en arriben a fer de grans.
I aquesta activitat treballa, adaptada a qui va adreçada, nens d'Educació
Infantil", unes determinades actituds que estan poc practicades a la
nostra societat i que considero necessàries per a aprofundir en el desenvolupament
d'una vida en societat més democràcia.
Un vídeo de perquè i com treballar les emocions a Educació Infantil.
I avui deixo una cançó per als més petits que parla d'emocions.
El primer fill en camí és una important qüestió de parella.
"Un lugar donde quedarse", de Sam Mendes, 2009, és una pel·lícula que ha estat una amena proposta de treball per seguir
reflexionant sobre la família.
Quan Burt i Verona descobreixen que
són a punt de tenir un fill, sofreixen una crisi de pànic. Les primeres
qüestions que es plantegen tenen a veure amb cobrir les necessitats bàsiques
del nen, però la casa on viuen no és un bon lloc per acollir un nadó, a més i
més no suporten el poble on viuen, i quan els pares de Burt es muden d'allí,
perden el suport familiar amb el qual comptaven. Així que decideixen emprendre
un viatge a la recerca del lloc ideal per tirar arrels i criar un nen. De pas,
visiten a una sèrie de parents i amics. Alguns són absoluts excèntrics, uns
altres són commovedors, però tots ajudaran a Burt i a Verona a trobar la seva
destinació.
La primera idea que em sorgeix al
veure la pel·lícula és la repercussió que té a la vida de les persones el fet
de tenir un fill. En moltes ocasions, sobre tot quan un és jove, es pot, inclos es vol ,viure amb la
sensació de provisionalitat. No importen tant les condicions de la casa on
vius, segurament no hi passes massa estona, és pot menjar a molts llocs
qualsevol cosa i pots anar a dormir tard si vols, ja dormiràs demà. Per els
nens petits mantenir un ordre en totes aquestes qüestions adquireix molta importància,
és sobre la base d’elles que es podran desenvolupar adequadament i això obliga
a reconsiderar la vida de moltes persones quan ha de néixer un fill. Es tracta
d’acabar d’entrar en la adultesa.
I l’altra idea important que es desprèn
de la pel·lícula és els diferents tipus de família que ens podem trobar. Els
protagonistes visitant als seus parents i amics veuen diferents estils
familiars en els que ells es miren. És fa un recorregut per tot tipus de famílies
que resulta de vegades divertit, la família “hippie”, amb el seu fanatisme naturista, i de vegades dramàtic, la
família “típica” americana d’Arizona, en la qual la comunicació brilla per la seva absència.
El que es desprèn del recorregut per
el país i les diferents famílies, a més d’una acurada crítica social, és que no
hi ha cap família ideal. Els protagonistes conclouran que no en hi cap de model
perfecte per seguir, seran ells els que hauran de construir el seu estil propi,
això si, assumeixen un compromís conjunt d’ocupar-se del seu fill. Per a mi, aquesta hauria de ser la qüestió més important a l’hora de tenir un fill, passi
el que passi, els pares no haurien de descuidar la tasca d’ajudar als fills a
fer-se grans, a dessenvolupan-se en tots els aspectes en un clima d'amor i cura, no exent de límits i normes. És clar que això requereix un grau de maduresa que la edat no
sempre garanteix.
Pel que fa a nosaltres com a futures mestres,
haurem de conèixer, en grans trets, els diferent tipus familiars i les repercussions
que cada estil comporta per els fills per dur a terme una millor tasca docent. La família
és el primer, i més important, agent socialitzant. Així que, pel que concerneix a les emocions, a classe hem parlat de
que el nen pot trobar-se en tres tipus bàsics de contextos familiars: el segur: on es regulen els estats afectius, significa que els estats emocionals poden
canviar-se,l’ambivalent: que genera impulsivitat i indefensió, i on es donen grans
nivells d’emocionalitat negativa com la por, la colera o la tristor i l’estil
evitatiu: que comporta un emmascarament de l’expressió de les emocions, i on s’eviten les
interaccions. Respecte al comportament del pares a l'hora de regular la vida familiar ens trobam amb els pares autoritaris, que exerceixen la seva tasca amb un alt control dels fills, junt amb una exigencia alta de maduresa, pocs nivells de comunicació i poc afecte explicit. Els pares permisius exerceixen la seva parentalitat just al contrari que els anteriors. Per la seva part els pares democràtics combinen una alta dosi d'afecte i comunicació amb una alta dosi d'exigència de maduresa i un alt control dels fills. Dels estils exposats al paràgraf anterior el que aconseguiria millors resultats educatius seria el democàtic, ja que els fills de pares democàtics tenen uns nivells alts d'autoestima i autocontrol, són hàbils en les rel.lacions socials, independents i afectuosos, capaços d'enfrontar-se a noves situacions amb confiànça i iniciativa i amb una interiorització de valors per se, no per la por al càstic. Això ho aconsegueixen raonant les mesures disciplinaries, no rendint-se als capricis dels nens, però mostrant-se flexibles en les seves postures i provoment la resposanbilitat i la independència. Com a docents no ens correspon jutjar
a ningú, ni pretendre canviar a les famílies, però no hem d’oblidar treballar
conjuntament amb elles per dur a terme la tasca de formar per a la vida als seus
fills. És un treball per dur a terme conjuntament, i nosaltres ho hem de fer des de la perspectiva de la consideració positiva
incondicional, segons aquesta aportació de la psicologia humanista de Carl Rogers tothom té coses bones que aportar i la capacitat de millorar, i des de la empatía i la autenticitat.
La proposta de treball en aquesta ocasió ha estat la següent:
Com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les
necessitats emocionals dels infants? Tinguis en compte :
HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ INFANTIL: MODELS D’EDUCACIÓ
INFANTIL
GUARDERIA/ASILO
ESCOLA INFANTIL
CASA DEL NEN/A
ORIGEN
Necessitats
econòmiques:
-De la
industria
-De les
famílies
(treball
de la dona)
Descobriment
del valor educatiu
(Psicopedagogia)
Centrada
en les necessitats de l’infant
OBJECTIUS
Guardar
Tenir cura
Entretenir
Compensar
Optimitzar
Preparar
Protecció
Salut
Seguretat
emocional
Jugar/gaudir
Explorar/conèixer
MODELS MOTIVACIONS
Aparcament
Manca de
temps
Sentiment
de culpa
Model
adult de rendiment
Preocupació
pel futur
Model
infantil de benestar
Centrada
en el present
Tenint en compte
el quadre podem fer un petit recorregut per la historia de la Educació Infantil
lligada a la Revolució Industrial i a la incorporació de la dona al món laboral
remunerat, les fabriques primer i tots els àmbits en l’actualitat encara que hi
ha molts de sostres de cristal·lí que rompre, pensem en les dones que hi ha als
llocs directius, tan al l’àmbit públic com al privat.
Aquesta qüestió
va tenir com a conseqüència la necessitat de tenir cura dels fills fora de la
llar familiar, donant origen així a les escoles infantils. En el seu origen la
seva funció era “guardar” els nens. Rousseau, el Emilio, 1762, ja proposava
atendre les necessitats dels nens petits no només de “guardar-los”, despés d’ell
molts altres pedagogs han escrit sobre la importància educativa durant els
primers anys de vida, per mencionar alguns, Fröebel, Montessori, Decroly, etc..
Així van anar apareixent els jardins d’infància i les cases dels nens com a
llocs on no només es cobrien les necessitats bàsiques dels nens, sinó també on adquirien importància la part
emocional i cognitiva del nen. Donat l’anterior, les Escoles Infantils han anat
deixant espai per jugar, per gaudir, per explorar i per experimentar en un clima
de seguretat i benestar per l’infant.
Així mateix, en
els darrers anys, els avanços en el camp de la neurociència estan demostrant la
importància dels primers anys de vida de les persones, això té conseqüències en
l’enfocament de la educació infantil. Sobre
aquesta qüestió en ha parlat amplament Eduard Punset al programa Redes, deixo un enllaçde la revista “Mi bebé y más” on hi ha un vídeo amb un
petit extracte d’un dels seus programes. Enmig del text si pot trobar un enllaç a un
altra vídeo d'un programa sencer sobre el cervell del bebè. També parla de les implicacions dels nous descobriments a nivell educatiu.
El que jo pens
sobre la vida laboral i la Educació Infantil va quedar recollit a la següent entrada
del meu bloc de primer on parlavem del Curriculum d’Educació Infantil. enllaç
Un altra proposta de treball va
ser reflexionar sobre el seguent text:
"Una mare li diu a la
mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar
i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està
suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La
mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la
que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans
d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades"
Quan varem llegir el text a classe em
vaig posar a pensar amb si havia fet bé o no la mestra al dir el que sentia ella a
la mare. i quines serien les vertaderes raons de la mare per fer aquesta
proposició, esta clar que no tenim el context reial, per tan no coneixem ni a
la mestra ni a la mare, ni el metallenguatge de la conversa, no hem d’oblidar
que el que diem no es només el que verbalitzem sinó el que transmetem amb la
gestualitat, amb el to de veu, amb la mirada.
El períde d'adaptacio tendrà conseqüències més enllà dels plors dels primers díes i ha ser tingut en compte dins del projecte educatiu de l'escola. Donat l'importància del vincles afectius que uneixen al nen amb la seva família, tan l'un com els altres necessiten un període d'adaptació a una separació que marcarà una fita en la vida del nen i dels pares, aquesta adaptació requereix una especial sensibilitat i empatía per par de l'equip docent que reb a la nova família.
Desprès de llegir el text, a classe varem concloure
que la mestra no mostrava molta professionalitat. Si era una excusa per que
realment pensava que el nen no estava preparat, una mestra ha de ser assertiva i explicar les vertaderes raons. I si les seves raons reals eren el que deia, una mestra professional ha de
mostrar-se sensible a les necessitats de les famílies, com a part de les necessitats dels nens, que són el primer que ha de contar.
Tenint en compta l’anterior, una
mestra, a més de ser assertiva, però també ha de poder ser prou flexible com per ajustar
els protocols d’actuació, quan l’ocasió ho requereixi. Un protocol d’actuació és necessari per regular la relació família-escola, però no ha de ser un
conjunt de normes i actuacions inamovibles.
The Globe Theater in London, where were released some of the works of the author better known in the English language, William Shakespeare.
1-E-mailing:
Dear
Susan,
How
are you?
I
hope you’re ok in your new life!
What
about the new college? For me this year is being a little hard, the teachers
aren’t so polite as last year, and they are using more traditional
methodologies than teachers at the secondary schools. The lessons are often
boring. The music class is the most interesting one and the lessons by
videoconference are the worst.
It is very interesting to meet new people. Another thing that I
like very much is where is located this college, just in the middle of the
city. Sometimes I can go shopping with my friends. After the exams I’m going to
go out a little too.
What
about your family? Are they ok? What about going out in Madrid? I think it is a
very interesting city to go out.
I’m
waiting for the summer to see you again.
Best
regards,
Antònia.
2-SPEAKING ABOUT EDUCATION
Nowadays,
speaking about education is speaking about traditional and modern
methodologies, and it is not just the qüestion of using new technologies in the
classroom or not. It also means that the way of teaching and learning must
change.
On the
one hand, with traditional methodologies, the teacher knowns everything and
childrem must be quiet, listening what teacher is telling. Repeating everything
is the way they have learnt, memory is the most important thing in this way.
On the otrher hand, by using modern methodologies children are the
protagonist. Then, the teacher becames a guide who helps children to built
their learning, children learn while they are doing everything, not just
memorizing books. And learning is a long path that does not finish when we
leave school, we continue learning during all our life.
In my opinion, with this way it is possible to say that modern
methodologies improve creativity and at this moment the world needs
creative people to find solutions for the great problems that humanity has.
Antònia Tur.
An audition. I am reading one of the compositions..
Por fin ya metidas en el ajo totalmente. Como llegado este punto si que dependemos unas de otras, han llegado los roces, es difícil ensayar si faltan dos o más componentes del grupo (una silla no es un buen sustituto) y hemos llegado a ensayar todas juntas una sola vez. Además los nervios del final empiezan a aflorar.
Sin embargo, sigo convencida de que es una buena idea hacernos trabajar en equipo, es un gran rodaje para cualquier vida profesional. El problema no está en ensayar esta obra, sino en que todas estamos trabajando en uno o más grupos, todos los trabajos se han de acabar ya, y cómo ya dije, las vidas personales están, por suerte, muy llenas y es muy difícil quedar. Para mí no importa si no estamos todas a la hora de elaborar la historia, los vestuarios, los decorados, etc. Puede ser incluso enriquecedor, el que hoy no está llega mañana y tiene una visión desapegada del asunto, y puede muy bien hacer buenas observaciones y enriquecer el tabajo realizado, incluso desbloquear puntos que por saturación no han podido avanzar más. De esta forma la obra ha ido conformándose como resultado del trabajo, la personalidad, la historia, de cada una de nosotras. Pero desde mi punto de vista, ensayar requiere que estemos todas la mayoría de las veces, y esta siendo imposible.
Por otro lado, lo que si puedo decir es que, cuando nos reunimos, estemos todas o no, las cosas avanzan. Y no lo esperaba, pero el último día que hemos ido a clase, al mostrar lo que tenemos hasta ahora recibimos la enhorabuena de los dos profesores implicados en el asunto, tienen más experiencia y sabrán como nos ven, yo hubiera dicho que era un desastre.
Todo esto no quita que a veces me lo pase muy bien, y que incluso tenga momentos emocionantes, cuando por fin veo la forma a alguno de los momentos de la obra que hubiera dicho que era imposible y que por fin sale y además queda bonito, al menos desde mi punto de vista. También estamos acabando los decorados, ese es un tema que a mi me preocupa menos. Lo que hagamos estará bien, en cambio si no hemos ensayado puede que todo el trabajo quede desmerecido, o esta es al menos mi opinión. Hoy dejo un pequeño fragmento de los ensayos, la canción la cantamos nosotras, así empieza la obra.
+teatre.jpg)
