UN DOCUMENTAL

Igual que la fruita per madurar, l'educació necessita els seu temps per donar fruit.
Foto: Antònia Tur.

Per dur a terme aquesta activitat varem veure el documental Ser y Tener, 2002, de Nicolas Philibert.

És un documental en el qual es mostra la vida real dels seus protagonistes. Es tracta d'un professor, que dedica la  vida a la seva professió, que fa classes a un nombre no gaire elevat d'alumnes, de diferents edats, entre 4 i 10 anys, en una escola rural d'un poblet de França. El professor és seriós, tranquil, pacient amb els seus alumnes i els coneix bastant bé, d'aquesta manera es fa amb el respecte i l'autoritat per part tots, als quals ajuda a descobrir els avantatges de la naturalesa i els transmet una sèrie de valors. 

Veiem  també com coneix a casdascun i com intenta respondre a les seves diferents necessitats i interessos, aquesta manera de treballar implica el tenir en compte les necessitats emocionals dels alumnes.

Visionar aquest documental  em porta a evocar la meva infància, segurament, en el fons, la meva vida no era tan diferent de la dels nens que hi surten, i no sempre vaig tenir mestres com el que surt a aquest documental, encara que en tenc algun a la memòria que va suposar un oasis en el desert. 

Però el que si era igual, és el  fet de viure en contacte amb la natura i amb els seus ritmes, a través de les feines que desembocaran en la collita, això posa als nens en contacte amb una altra dimensió de la vida, oblidada als nuclis urbans i jo vaig tenir la sort d'experimentar-ho.

La vida en un entorn rural com el que podem veure,  és viu més a través dels sentits i a un ritme enlentit, perquè cada cosa necessita el seu temps, dos factors fonamentals en l'educació del més petits i que el professor del documental té molt present en la seva tasca. Pel que fa als sentits em ve a la ment el llibre "Mi escuela sabe a naranja" M. Carmen Díez, 2002, Barcelona. Deixo un enllaç amb una sinopsi del llibre.

El documental comença amb les imatges d'uns arbres balancejant-se al ritme d'un sua vent hivernal, seguidament veiem una tortuga que  es desplaça per el terra d'un aula acollidora, amb llum i elements naturals, amb trets identificatius dels infants que ja ens anuncien que no esperem una acció trepidant, tan pròpia dels nostres dies. Aquestes imatges en fan pensar amb un altra llibre "Elogi de l'educació lenta", J. Domenech, 2009, Barcelona. He trobat una conversa virtual entre l'autor i Carl Honoré, esta penjada a un bloc,  al  que deixo un enllaç.

Així mateix, no em d'oblidar la importància de la relació entre el mestre i les famílies, també apareix aquest aspecte de la labor educativa.

Per acabar deixaré penjada una entrada on reflexionava sobre la relació mestre-alumne. A més de la reflexió sobre la relació entre tot dos, hi ha un enllaç a un article que penso que mereix la pena llegir sobre Pedagogia Transpersonal, va ser una troballa que vull tornar a compartir. enllaç

El ritme del documental, la necessitat de la relació amb l'altra per desevolupar-se i l'emotiva despedida del final del documental m'han fet pensar amb aquesta cancó, es tracta d'una part de la  lenta i tendre banda sonora de la pel.lícula Bagdad Cafè.