UN DOCUMENTAL

Igual que la fruita per madurar, l'educació necessita els seu temps per donar fruit.
Foto: Antònia Tur.

Per dur a terme aquesta activitat varem veure el documental Ser y Tener, 2002, de Nicolas Philibert.

És un documental en el qual es mostra la vida real dels seus protagonistes. Es tracta d'un professor, que dedica la  vida a la seva professió, que fa classes a un nombre no gaire elevat d'alumnes, de diferents edats, entre 4 i 10 anys, en una escola rural d'un poblet de França. El professor és seriós, tranquil, pacient amb els seus alumnes i els coneix bastant bé, d'aquesta manera es fa amb el respecte i l'autoritat per part tots, als quals ajuda a descobrir els avantatges de la naturalesa i els transmet una sèrie de valors. 

Veiem  també com coneix a casdascun i com intenta respondre a les seves diferents necessitats i interessos, aquesta manera de treballar implica el tenir en compte les necessitats emocionals dels alumnes.

Visionar aquest documental  em porta a evocar la meva infància, segurament, en el fons, la meva vida no era tan diferent de la dels nens que hi surten, i no sempre vaig tenir mestres com el que surt a aquest documental, encara que en tenc algun a la memòria que va suposar un oasis en el desert. 

Però el que si era igual, és el  fet de viure en contacte amb la natura i amb els seus ritmes, a través de les feines que desembocaran en la collita, això posa als nens en contacte amb una altra dimensió de la vida, oblidada als nuclis urbans i jo vaig tenir la sort d'experimentar-ho.

La vida en un entorn rural com el que podem veure,  és viu més a través dels sentits i a un ritme enlentit, perquè cada cosa necessita el seu temps, dos factors fonamentals en l'educació del més petits i que el professor del documental té molt present en la seva tasca. Pel que fa als sentits em ve a la ment el llibre "Mi escuela sabe a naranja" M. Carmen Díez, 2002, Barcelona. Deixo un enllaç amb una sinopsi del llibre.

El documental comença amb les imatges d'uns arbres balancejant-se al ritme d'un sua vent hivernal, seguidament veiem una tortuga que  es desplaça per el terra d'un aula acollidora, amb llum i elements naturals, amb trets identificatius dels infants que ja ens anuncien que no esperem una acció trepidant, tan pròpia dels nostres dies. Aquestes imatges en fan pensar amb un altra llibre "Elogi de l'educació lenta", J. Domenech, 2009, Barcelona. He trobat una conversa virtual entre l'autor i Carl Honoré, esta penjada a un bloc,  al  que deixo un enllaç.

Així mateix, no em d'oblidar la importància de la relació entre el mestre i les famílies, també apareix aquest aspecte de la labor educativa.

Per acabar deixaré penjada una entrada on reflexionava sobre la relació mestre-alumne. A més de la reflexió sobre la relació entre tot dos, hi ha un enllaç a un article que penso que mereix la pena llegir sobre Pedagogia Transpersonal, va ser una troballa que vull tornar a compartir. enllaç

El ritme del documental, la necessitat de la relació amb l'altra per desevolupar-se i l'emotiva despedida del final del documental m'han fet pensar amb aquesta cancó, es tracta d'una part de la  lenta i tendre banda sonora de la pel.lícula Bagdad Cafè.

LA CAIXA DE LES EMOCIONS

Una caixa pot amagar molts de tresors.

     L’activitat proposta amb la caixa de les emocions és que hem de triar una activitat de les propossades i explicar el perquè.

   I l’activitat que hem va cridar l’atenció va ser Para l’orella i posa-hi el peu!

Objectiu: donar i seguir instruccions. Aprendre a escoltar amb atenció i dir missatges amb coherència i a guardar un ordre, a saber perdre.

Adreçat a: Educació Infantil i Primer Cicle.

Participació: grups de quatre i gran grup.

Material: petjades retallades.

1.Repartir 4 petjades per grup.

2.Entre tots pensar petites ordres que puguem donar dintre de la classe als companys. El mestre ha de fer modelatge: “Joan ves al final de la classe i en arribar ens mires”.

3. Si ho fa bé tindrà una petjada i donarà ell l’ordre a un altre nen. Sinó no tindrà petjada i no donarà ordre.  

4. Felicitem al grup que haurà aconseguit més petjades.                                                   

  
Encara que penso que s’ha de potenciar el treball cooperatiu enfront del competitiu, també penso que avui dia costa acatar l’autoritat i de la mateixa manera que hem de ser capaços de rebel·lar-nos, també ho hem de ser d’acatar l’autoritat per poder viure en societat. També hem va agradar aquesta activitat per l’objectiu d’aprendre a perdre, estam a una societat on l’error es vist com a perdre, a valorar al que guanya i menysprear al que perd i tal vegada per això, de vegades, no provem sinó tenim el tir segur.

  Donat l’anterior penso que és una activitat que ajuda a enfrontar sentiments negatius i que ajuda als nens a anar sortint de l’egocentrisme propi de l’etapa.

A més i més, des del meu punt de vista, al haver d’escoltar l’ordre amb atenció, potencia l’escolta activa. 

    Un altra motiu per el qual vaig triar aquesta activitat és que, en veure la guia didàctica que ens va aportar el professor sobre les diferents activitats, aquesta senyalava com objectius a desenvolupar amb ella: "reconeixement dels drets individuals i col·lectius, i educació per el desenvolupament personal i per a la ciutadania (aprendre a ser i a conviure, a ser ciutadanes i ciutadans en un món global)".

   En principi, el que vaig pensar és que eren uns objectius molt ambiciosos per una activitat tan senzilla. Però pensant-ho millor són les petites coses les que en arriben a fer de grans. I aquesta activitat treballa, adaptada a qui va adreçada, nens d'Educació Infantil", unes determinades actituds que estan poc practicades a la nostra societat i que considero necessàries per a aprofundir en el desenvolupament d'una vida en societat més democràcia. 

Un vídeo de perquè i com treballar les emocions a Educació Infantil.

 I avui deixo una  cançó per als més petits que parla d'emocions.

UNA PEL.LICULA SOBRE LA FAMÍLIA

El primer fill en camí és una important qüestió de parella.

"Un lugar donde quedarse", de Sam Mendes, 2009, és una pel·lícula que ha estat una amena proposta de treball per seguir reflexionant sobre la família.

Quan Burt i Verona descobreixen que són a punt de tenir un fill, sofreixen una crisi de pànic. Les primeres qüestions que es plantegen tenen a veure amb cobrir les necessitats bàsiques del nen, però la casa on viuen no és un bon lloc per acollir un nadó, a més i més no suporten el poble on viuen, i quan els pares de Burt es muden d'allí, perden el suport familiar amb el qual comptaven. Així que decideixen emprendre un viatge a la recerca del lloc ideal per tirar arrels i criar un nen. De pas, visiten a una sèrie de parents i amics. Alguns són absoluts excèntrics, uns altres són commovedors, però tots ajudaran a Burt i a Verona a trobar la seva destinació.

La primera idea que em sorgeix al veure la pel·lícula és la repercussió que té a la vida de les persones el fet de tenir un fill. En  moltes ocasions, sobre tot quan un és jove, es pot, inclos es vol ,viure amb la sensació de provisionalitat. No importen tant les condicions de la casa on vius, segurament no hi passes massa estona, és pot menjar a molts llocs qualsevol cosa i pots anar a dormir tard si vols, ja dormiràs demà. Per els nens petits mantenir un ordre en totes aquestes qüestions adquireix molta importància, és sobre la base d’elles que es podran desenvolupar adequadament i això obliga a reconsiderar la vida de moltes persones quan ha de néixer un fill.  Es tracta d’acabar d’entrar en la adultesa.

I l’altra idea important que es desprèn de la pel·lícula és els diferents tipus de família que ens podem trobar. Els protagonistes visitant als seus parents i amics veuen diferents estils familiars en els que ells es miren. És fa un recorregut per tot tipus de famílies que resulta de vegades divertit, la família “hippie”, amb el seu fanatisme naturista, i de vegades dramàtic, la família “típica” americana d’Arizona, en la qual la comunicació brilla per la seva absència.

El que es desprèn del recorregut per el país i les diferents famílies, a més d’una acurada crítica social, és que no hi ha cap família ideal. Els protagonistes conclouran que no en hi cap de model perfecte per seguir, seran ells els que hauran de construir el seu estil propi, això si, assumeixen un compromís conjunt d’ocupar-se del seu fill. Per a mi, aquesta hauria de ser la qüestió més important a l’hora de tenir un fill, passi el que passi, els pares no haurien de descuidar la tasca d’ajudar als fills a fer-se grans, a dessenvolupan-se en tots els aspectes en un clima d'amor i cura, no exent de límits i normes. És clar que això requereix un grau de maduresa que la edat no sempre garanteix.

Pel que fa a nosaltres com a futures mestres, haurem de conèixer, en grans trets, els diferent tipus familiars i les repercussions que cada estil comporta per els fills per dur a terme una millor tasca docent. La família és el primer, i més important, agent socialitzant.  Així que, pel que concerneix a les emocions, a classe hem parlat de que el nen pot trobar-se en tres tipus bàsics de contextos familiars: el segur: on es regulen els estats afectius, significa que els estats emocionals poden canviar-se,l’ambivalent: que genera impulsivitat i indefensió, i on es donen grans nivells d’emocionalitat negativa com la por, la colera o la tristor i l’estil evitatiu: que comporta un emmascarament de l’expressió de les emocions, i on s’eviten les interaccions.

Respecte al comportament del pares a l'hora de regular la vida familiar ens trobam amb els pares autoritaris, que exerceixen la seva tasca amb un alt control dels fills, junt amb una exigencia alta de maduresa, pocs nivells de comunicació i poc afecte explicit. Els pares permisius exerceixen la seva parentalitat just al contrari que els anteriors. Per la seva part els pares democràtics combinen una alta dosi d'afecte i comunicació amb una alta dosi d'exigència de maduresa i un alt control dels fills.

Dels estils exposats al paràgraf anterior el que aconseguiria millors resultats educatius seria el democàtic, ja que els fills de pares democàtics tenen uns nivells alts d'autoestima i autocontrol, són hàbils en les rel.lacions socials, independents i afectuosos, capaços d'enfrontar-se a noves situacions amb confiànça i iniciativa i amb una interiorització de valors per se, no per la por al càstic. Això ho aconsegueixen raonant les mesures disciplinaries, no rendint-se als capricis dels nens, però mostrant-se flexibles en les seves postures i provoment la resposanbilitat i la independència. 

Com a docents no ens correspon jutjar a ningú, ni pretendre canviar a les famílies, però no hem d’oblidar treballar conjuntament amb elles per dur a terme la tasca de formar per a la vida als seus fills. És un treball per  dur a terme conjuntament, i nosaltres ho hem de fer des de la perspectiva de la consideració positiva incondicional,     segons aquesta aportació de la psicologia humanista de Carl Rogers tothom té coses bones que aportar i la capacitat de millorar, i des de la empatía i  la autenticitat.

  

Un trailer de la pel.lícula.

 


 Una canço per als fills.

 

LA ESCOLA

Experimentar, gaudir, expressar, jugar, crear...

La proposta de treball en aquesta ocasió ha estat la següent:

Com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants? Tinguis en compte :

HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ INFANTIL: MODELS D’EDUCACIÓ INFANTIL
	GUARDERIA/ASILO	ESCOLA INFANTIL	CASA DEL NEN/A
ORIGEN	Necessitats econòmiques: -De la industria -De les famílies (treball de la dona)	Descobriment del valor educatiu (Psicopedagogia)	Centrada en les necessitats de l’infant
OBJECTIUS	Guardar Tenir cura Entretenir	Compensar Optimitzar Preparar	Protecció Salut Seguretat emocional Jugar/gaudir Explorar/conèixer
MODELS MOTIVACIONS	Aparcament Manca de temps Sentiment de culpa	Model adult de rendiment Preocupació pel futur	Model infantil de benestar Centrada en el present

Tenint en compte el quadre podem fer un petit recorregut per la historia de la Educació Infantil lligada a la Revolució Industrial i a la incorporació de la dona al món laboral remunerat, les fabriques primer i tots els àmbits en l’actualitat encara que hi ha molts de sostres de cristal·lí que rompre, pensem en les dones que hi ha als llocs directius, tan al l’àmbit públic com al privat.

Aquesta qüestió va tenir com a conseqüència la necessitat de tenir cura dels fills fora de la llar familiar, donant origen així a les escoles infantils. En el seu origen la seva funció era “guardar” els nens. Rousseau, el Emilio, 1762, ja proposava atendre les necessitats dels nens petits no només de “guardar-los”, despés d’ell molts altres pedagogs han escrit sobre la importància educativa durant els primers anys de vida, per mencionar alguns, Fröebel, Montessori, Decroly, etc.. Així van anar apareixent els jardins d’infància i les cases dels nens com a llocs on no només es cobrien les necessitats bàsiques dels nens,  sinó també on adquirien importància la part emocional i cognitiva del nen. Donat l’anterior, les Escoles Infantils han anat deixant espai per jugar, per gaudir, per explorar i per experimentar en un clima de seguretat i benestar per l’infant.

Així mateix, en els darrers anys, els avanços en el camp de la neurociència estan demostrant la importància dels primers anys de vida de les persones, això té conseqüències en l’enfocament de la  educació infantil. Sobre aquesta qüestió en ha parlat amplament Eduard Punset al programa Redes, deixo un enllaç de la revista “Mi bebé y más” on hi ha un vídeo amb un petit extracte d’un dels seus programes. Enmig del text si pot trobar un enllaç a un altra vídeo d'un programa sencer sobre el cervell del bebè. També  parla de les implicacions dels nous descobriments a nivell educatiu. 

El que jo pens sobre la vida laboral i la Educació Infantil va quedar recollit a la següent entrada del meu bloc de primer on parlavem del Curriculum d’Educació Infantil. enllaç

Un altra  proposta de treball va ser reflexionar sobre el seguent text: 

"Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades"

Quan varem llegir el text a classe em vaig posar a pensar amb si havia fet bé o no la mestra al dir el que sentia ella a la mare. i quines serien les vertaderes raons de la mare per fer aquesta proposició, esta clar que no tenim el context reial, per tan no coneixem ni a la mestra ni a la mare, ni el metallenguatge de la conversa, no hem d’oblidar que el que diem no es només el que verbalitzem sinó el que transmetem amb la gestualitat, amb el to de veu, amb la mirada.

El períde d'adaptacio tendrà conseqüències més enllà dels plors dels primers díes i ha ser tingut en compte dins del projecte educatiu de l'escola. Donat  l'importància del vincles afectius que uneixen al nen amb la seva família, tan l'un com els altres necessiten un període d'adaptació a una separació que marcarà una fita en la vida del nen i dels pares, aquesta adaptació requereix una especial sensibilitat i empatía per par de l'equip docent que reb a la nova família.

Desprès de llegir el text, a classe varem concloure que la mestra no mostrava molta professionalitat. Si era una excusa per que realment pensava que el nen no estava preparat, una mestra ha de ser assertiva i explicar les vertaderes raons. I si les seves raons reals eren el que deia, una mestra professional ha de mostrar-se sensible a les necessitats de les famílies, com a part de  les necessitats dels nens, que són el primer que ha de contar.

Tenint en compta l’anterior, una mestra, a més de ser assertiva, però també ha de poder ser prou flexible com per ajustar els protocols d’actuació, quan l’ocasió ho requereixi. Un protocol d’actuació és necessari per regular la relació família-escola, però no ha de ser un conjunt de normes i actuacions inamovibles.

Dedicat a la infància.

LA FAMILIA

Naixem molt vulnerables, la família ens garanteix la supervivència amb amor i cures.

    Per dur a terme aquesta activitat el professor ens va demanar quina seria la nostra definició de família.

   La meva va ser la següent: “grup de persones per diferents lligams i que tenen cura unes de les altres. En el cas de la família nuclear estaran unides per la convivència i en el cas de la família extensa els lligams poden ser més o menys forts”.

    Una vegada dirimit el que cadascun va escriure la definició que va sorgir a nivell del grup va ser la següent: la família es un grup de persones unides per diferents lligams, jurídics /o biològics. Estaria definida per les següents característiques:

-Es tracta d’una institució primària de socialització, per alguns sociòlegs és la cèl·lula mare de la societat.

-Hi trobam uns rols definits.

-Té assignades diferents funcions: socialització, desenvolupament i protecció,etc.

-Normes, sense elles no seria possible la convivència.

 Pel que fa al nen, des de la nostra perspectiva com a docents, el que hem de tenir present és que el nen a darrera una família que li dona suport i amb un estil propi de criança que haurà configurat la emocionalitat del nen. La nostra tasca serà analitzar-ho i aprofitar-ho per ajudar al nen amb la gestió de les seves emocions. 

  Si es dona el cas que la família no compleix amb el seu paper, no hem d'oblidar que l'escola precisament té un paper compensatori per a tot tipus de mancances. Donat el cas d'estar davant greus negligències o maltractaments, l'escola exerceix un important paper amb  la detecció que permetrà posar al nen en contacte amb els organismes competents.

   A continuació vàrem llegir l’article Retrato de dos modelos de familia, publicat a Quardernos de Pedagogía. nº 378,Abril 2008, escrit per Giorjo Nardonne i Mauro Bolmida. El deixo penjat per a qui pugui estar interessat en llegir-lo enllaç. La primera qüestió plantejada per el professor és quines pensem que son les idees més significatives de les dos tipologies de família que s'ens presenten.

   Ens trobem  amb dos models que són el hiperprotector, en el qual els pares es posen al lloc dels fills, per compensar la seva fragilitat, y el democràtic-permissiu, en el qual el pares i els fills són amics, i conseqüentment, desapareix l’autoritat paternal. Bàsicament es tracta de que en el primer cas els pares es fan càrrec de resoldre els problemes dels seus fills i en el segon cas els pares es fan “amics” dels seus fills, les opinions dels pares i dels fills tenen el mateix valor i els fills arriben a tiranitzar als pares.

  L’article comença parlant dels problemes d’aprenentatge i conductes violentes que es produeixen amb nens i adolescents dins de la societat occidental en l’actualitat, es planteja quines poden ser les causes, en concret quin és el paper de la família al respecte. Estableix el binomi hiperproteccio-democràtic/permissiu com els dos models familiars imperants i amb una mateixa conseqüència, els nens creixen sense uns límits adequats per a crear una estructura des de la que es puguin desenvolupar  com a essers socials que són. 

   Per tant, arribat el cas, el resultat  és que els fills es troben desorientats, no tenen cap tolerància a la frustració i això els incapacita per a convertir-se en uns adults autònoms per poder resoldre les situacions que la vida els plantegi, responsables de les seves vides i dels seus deures com a ciutadans i amb poca capacitat de sacrifici quan l’ocasió ho requereixi.

   El problema afecta també  a l’escola, donat que la família es la primera institució socialitzant i que educar els nens requereix un treball conjunt família-escola.

   Finalment, l’article planteja la necessitat de recuperar unes jerarquies familiars sanes que permetin als pares marcar uns límits necessaris en la labor educativa.

  Fa poc vaig anar a una conferencia de Pepa Horno, una coneguda  psicòloga i consultora per a l'infància. Com no, va sortir el tema dels límits, i ella ho va explicar molt il·lustrativament: el desenvolupament del nen es du a terme a mida que va fent el seu camí cap a l’edat adulta, els pares, marcant els límits, es constitueixen en el mur que li mostra aquest camí, la referència per no perdre’s, sinó la tingués es sentiria desorientat, com si estiguis enmig d’un camp sense referències de cap on anar.

   Pel que fa a la meva opinió personal, és que  el fet de que aquests dos models s’hagin convertit en els imperants és conseqüència bàsicament de dos factors. Per una banda venim d’uns models familiars autoritaris i possiblement per aquesta qüestió de vegades es pot confondre el ser  pares democràtics amb ser “pares-amics”. 

  Per una altra banda, la família tradicional s’ha transformat de manera que es tenen poc fills i per mor de les relacions laborals establertes es passa poc temps amb ells. El resultat és que els pares eludeixin el conflicte i substitueixin temps per coses materials i que es mostren hiperprotectors amb els fills. 

Finalment, estic d'acord en que s'ha de recuperar l'autoritat paterna, però no hem d'oblidar que la motivació ha de ser intrínseca i no imposada per factors externs, encara que com a mida ocasional això pugui ser efectiu, l'èxit només està garantit si s’aconsegueix que el locus de control del nen sigui intern. 

Avui he recordat aquesta cançó.

SEGUIM PARLANT D'EMOCIONS

Les emocions es reflexecteixen al rostre, aquestes cares ens parlen d'alegria.

  El professor ens va proposar que duguéssim a classe una definició d'emoció. La meva opció va ser buscar la definició que fa la RAE: "Alteración del ánimo intensa y pasajera, agradable o penosa, que va acompañada de cierta conmoción somática". 

  Reflexionant tots a classe el que primer varem haver de fer es veure en que es diferencien  sensació, sentiment i emoció. L’emoció es una resposta inconscient davant determinades situacions, d’índole afectiva, intensa i curta. Repetida en el temps acabarà provocant un sentiment que té una durada moderada i és conscient, un sentiment és la conseqüència d’emocions repetides. La sensació per la seva part és d’índole corporal. Es dóna una interrelació de tot plegat, és a través de les emocions que es produeixen els canvis químics (serotonina), però aquestes emocions es veuen afectades per sensacions i sentiments.

   La definició d’emoció que es va recollir finalment entre tot el que havia anat sortint va ser la següent : "Una  emoción es la respuesta a un estímulo que provoca una alteración del ánimo involuntaria i/o inconsciente, intensa y pasajera de duración variable, agradable o desagradable que va acompañada de cierta conmoción somática, con especial relevancia de su influencia en las expresiones faciales y causante de sentimiento. La interpretación de una emoción concreta es subjetiva, dependiendo de las experiencias previas influenciadas por el contexto cultural, en especial el familiar,  es también un elemento fijador de la atención".

  Una altra proposta era triar tres frases i reflexionar sobre elles d’un capítol del llibre de Silvia Palou  “Las emociones Primarias y su alquimia”, “Sentir y crecer, El crecimiento emocional en la infancia” Grao 2004. La meva opció és la següent:

-Sobre l’amor: “Amar es complejo, no podemos partir de una imagen idílica y parcial de lo que comporta amar”. Vaig triar aquesta frase perquè penso que s'idealitza la paraula amor i que cal fer una reflexió sobre que vol dir estimar, moltes vegades diem que estimem i el que volem és que ens estimin. El llibre "El arte de amar", Erich Fromm, 1956, va ser molt revelador per mi, es un llibre curtet i bo de llegir, així que el deixo penjat. enllaç A aquest llibre estudia la naturalesa de l’amor en les seves diverses formes, entre pares i fills, entre els membres d’una parella, etc. l’autor postula que l’amor madur va lligat a la cura, el respecte, la responsabilitat i el coneixement de l’altre.

-Sobre l’alegria: “Asumir una cierta reponsabilidad con respecto a nuestro estado de ánimo para que incluso en los momentos díficiles podamos conseguir un cierto punto de alegria para salir adelante”. Ens hem de donar permis per viure tot tipús de emocions però hem de sabre que tenim responsabililitat sobre els nostres estats de ànim, no sempre podem controlar el que ens passa però si podem fer alguna cosa sobre com ho vivim.

_Sobre la tristeza”Preguntarnos qué nos aporta la situación que estamos viviendo. Las crisis o los momentos difíciles són momentos de cambio, de aprendizajes, aunque sean duros”. Potser aquesta frase pugui semblar una burla cap els que ho estan passant tan malament als moments actuals al nostre pais, però penso que una vegada viscut el dol necessari, davant les situacions difícils, per poder sortir d’elles, el primer pas es veure que hi ha de positiu en la situació que s'esta vivint, sempre hi podrem trobar algun nou aprenentatge, alguna cosa positiva que ens pot servir per enganxar-nos a ella i propulsar-nos cap a buscar la sortida.

La canço que deixo avui em va servir per trobar força en algún moment dificil.

                    

COMENÇANT A PARLAR D'EMOCIONS I PRESENTACIÓ

El màndala com a símbol de totalitat.
 Les emocions, amb tota la seva complexitat, formen part de la totalitat humana.

 Per començar les classes d'aquesta assignatura es va plantejar la pregunta  de quines emocions creiem que són les primaries, o sigui les que ajuden a conservar la vida, la meva opció va ser:

_Amor-odi: estimar als fills, als pares, la parella,etc., odiar als enemics.

_Alegria-tristesa: alegria de tenir un fill, tristesa de perdre'l, que mori.

_Ganes d'apendre, per seguir evolucionant: transcendència-espiritualitat-religió-art.

_Por: per fugir dels perills.

Reflexionant després:

Amor: sentir amor és sentir plenitud, per a mi, és la força constructiva per antonomàsia, no hi ha que confondre amor amb altres emocions. M'agrada quan se l'anomena "amor universal". Representa l'amor desenganxat, el que dóna llibertat, no el que atrapa i que pot arribar a ofegar i què tal vegada no s'hauria d'anomenar  amor. Hem d'estimar als fills per deixar que marxin, que volin del niu per viure la seva vida. Potser es una manera d'entendre l'amor utòpica però les utopies estan per servir-ens de referència.

 Alegría: es un sentiment que té a veure amb l'harmonia i la bellesa. Sent alegria per mor dels meus éssers estimats, un paisatge, un llibre, una música, i altres cosses que tenen a veure en gaudir dels sentits: un menjar bo amb una copa de vi i bona companyia, el sol a la cara, l'aigua del mar envoltant el cos,etc.

Odi: en principi, per a mi, és una emoció negativa, no m'agrada sentir-la i no la sent massa sovint. Respecte a les emocions negatives he acceptat que formen part de la natura humana i encara que no m'agrada sentir-les, arribat el cas, em perdono més fàcilment per el fet de sentir-les,  que quan era més jove. Dins l'espectre de l'odi, hi ha emocions que provoquen canvis que no sempre són negatius. L' agressivitat pot ser constructiva o destructiva, pot ser positiu destruir algunes coses que ja no seveixen per poder construir-ne de noves. De l'amor a l'odi hi ha un recorregut molt llarg que de vegades pot semblar negatiu i ser positiu, i al contrari. 

Por: en principi, la considero negativa, no m'agrada sentir-la però sé que és necessària, sinó es sent mai por s'és temerari. Però massa por ens paralitza.

Tristesa: diria que és una emoció negativa, però un cert grau de tristesa també ha resultat productiu per a mi, m'ha arribat a connectar en un tipus de sensibilitat que no era accessible sensa ella. No es la mateixa tristesa la que em produeix una tarda de pluja que la que em produeix quan escolto que els nens estan passant gana al nostre país  per la situació actual, sense oblidar a tots els nens del món que passen gana.

Ganes d'aprendre: té a veure amb inquietuds polítiques i filosòfiques, en les ganes d'entendre la natura humana, i en les ganes de canviar el món.

  Després, va venir la posada en comú en petit grup i per acabar tots plegats, va anar sortint de tot i reflexionarem sobre el que havia pensat cadascun. Finalment, varem veure l'article "Emociones Primarias y su Alquimia", que ens va donar una mica d'estructura a tota "la sopa" emocional que havia anat sortint. Segons aquest article, les emocions primaries serien les següents, algunes d'elles van encapçalades per una cita que faig constar:

_Amor: "Amar es un arte. Requiere conocimiento y esfuerzo". Erich Fromm, 1997.

_Miedo: "El miedo es para el espíritu lo que el dolor es para el cuerpo, una señal de peligro". Apfeldolfer, 1989.

_Rabia: aquí podríem parlar de estats emocionals que matisen aquesta emoció i són: ira, enuig, fúria.

_Tristor: dins l'espectre de la tristor estan la malanconia, el desemparament, la compassió, la nostàlgia, la resignació.

_Alegria: una emoció molt positiva però no em d'oblidar que un excés d'alegria pot amagar una gran tristor.

  Es tracte d'un article de Sílvia Palou publicat a la revista Sentir y crecer, què no només ens ajuda a posar estructura a tot el que hem anat parlant, sinó que al final del capítol que dedica a cada emoció, ens dóna material per reflexionar en forma d'estratègies educatives per mestres, pares i mares, i ens diu que els nens, és important que vegin, que sovint, sentim una cadena d'estats d'ànim, i que, de vegades, ens deixam portar per les emocions dels altres. També ressalta que hem de donar permís per sentir totes les emocions i que reconèixer-les és el primer punt necessari per la seva gestió.

  A la pregunta de quina es la emoció, inclòs la sensació al cos que sent davant aquesta assignatura, dir que sol començar les coses amb il.lusió. En el cas de les primeres classes d'un nou trimestre, són les més lleugeres després de deixar enrere els estressants finals, i tenen la frescor de les novetats.

   La il-lusió, l'emoció que vaig sentir, al quadre que ens ha donat al professor, la col.locaría sense dubtar dins de les emocions positives:

EMOCIONS POSITIVES	EMOCIONS NEGATIVES	EMOCIONS AMBIGÜES
Alegria: perquè sempre que sento alegria em sento bé, sempre m’implica coses bones.	Desànim: perquè em fa sentir malament i em trobo sense ganes de fer coses.	Sorpresa: perquè em puc sorprendre tant per una cosa agradable com desagradable.
Il.lusio: per els nous aprenentat-ges, sobretot per els que semblen més interessants.

 M'interessa molt el món de les emocions, l'educació emocional em sembla fonamental, més important del que es sol creure. Penso que encara que sembli que es tracte d'un àmbit molt intim de la nostra vida té molt a veure amb el que ens pasa a nivel colectiu, amb com es conforma la societat. En Jose Luis Sampedro parla de l'immovilisme que ens provoca la por al seguent video, és un fragment del programa "Salvados"  que emiteix la cadena de TV La Sexta. enllaç.  

  Per altre banda penso que, els aprenentatges que m'han de servir per exercir la docència, també hem poden donar alguna clau que em servirà a nivell personal, per les meves relacions en general i amb els meus fills en particular, educar fills no es res fàcil i té, absolutament, a veure amb les emocions, les quals, de vegades, actuen des del nostre inconscient. Reflexionar sobre elles es aprendre una mica més, posar nom al que sentim ens ajuda a entendre millor el que feim, el perquè ho feim, i ens dona la possibilitat de canviar cosses que no ens agradin o que no ens convenguin, o com es sol dir, conèixer millor les emocions, ens ajuda a gestionar-les millor.

  Que el treball en equip hagi de ser a classe hem tranquil·litza, per les dificultats que comporta coordinar-se; solem tenir molts de coneixements per assolir, molts de treballs per fer i poc temps per davant. A més, quasi bé ningú té la disponibilitat que es suposa als universitaris, o estem treballant, o criant fills, o les dues coses alhora.

  Si he de pensar amb una sensació física que em provoques la primera classe serien papallones a la panxa, per l'expectació, "quins temes tractarem?" i per les implicacions personals que pot tenir el tema de les emocions, no es la primera vegada que alguna cosa, en  principi no directement relacionada amb el tema, em serveix de revulsiu i surt tot un plegat de emocions i sensacions que havien estat ben amagadetes, no diguem si el tema hi esta directament relacionat, també tenc curiositat respecte al què passarà amb les meves companyes, suposo que després d'aquesta assignatura ens coneixerem una mica millor.

  Que el tema de l'educació emcocional m'interessa molt ja ha quedat patent al llarg del trimestre passat on he fet dos entrades on en parlo. Deixaré aquí l'enllaç de l'ultima, que té enllaçada, al mateix temps, la primera que vaig fer. enllaç

  Quan es va parlar de fer una presentació vaig pensar de seguida amb una descripció física i psicològica que em van demanar al 2011, quan estava fent un curs de català per preparar-me per fer la selectivitat i poder entrar a la Universitat, en deixo aquí una part, perquè pens que defineix coses de mi que tenen a veure amb el que aquí estam parlant. "(...) després d'un acostament a les filosofies orientals i "new age", vaig substituir un cert victimisme, tan judeocristià, per la idea de responsabilitat sobre el propi destí. I ara, a la meitat de la vida, puc dir que he realitzat, o estic realitzant, tots els somnis possibles, després d'haver reconciliat les meves contradiccions, la part indolent amb l'activa, la disciplinada amb la rebel, la tradicional amb la innovadora, l'entregada amb la individualista, l'aventurera amb la maternal, el yin amb el yang... fins aquí no em queda un altre que cantar "gracias a la vida que me ha dado tanto". Però com que "l'impossible ens cal i no que mori el desig" no deixo de "imagine all the people living life in peace"  i tenir alguns somnis personals impossibles".

  El que hi ha darrera aquests fragment és, partint d'un sentiment victimista, una trobada amb idees que et fan fer una reflexió, (Intel·ligència Emocional, de Daniel Goleman va ser un dels llibres que vaig llegir) i et porten a una acceptació de les teves circumstancies i a fer el dol per el que hauria pogut ser (la música en va ser un bon acompanyant), també hi ha una trobada amb tècniques corporals (ioga, massatges, etc.) que t'ajuden a sentir-te millor, i finalment, una presa de responsabilitat sobre les pròpies circumstàncies, a veure què es pot canviar, i treballar per fer-ho, i acceptar el què no es pot, al menys ara mateix, ja veurem en un futur, i no deixar escapar l'oportunitat, si aquesta arriba. També té a veure en viure els errors com oportunitats d'aprenentatge, no fer cas a un ego massa ferit, ni als sentiments de desanim que ens poden ocasionar. És transcendir el sentiment de víctima i prendre responsabilitat respecte al propi destí, i això requereix gestionar les emocions, aprendre a fer-ho és una tasca per a tota la vida.

  Daniel Goleman amb el seu llibre Inteligencia Emocional (1995) va popularitzar la possibilitat de gestionar les emocions.

M'agrada acabar amb una cançó, aquesta la mencionava a la meva

 autodescripcio.("L'impossible ens cal i no que mori el desig" és un poema de

 Marià Villangomez i Imagine és una  cançó de John Lennon)