El primer fill en camí és una important qüestió de parella. |
"Un lugar donde quedarse", de Sam Mendes, 2009, és una pel·lícula que ha estat una amena proposta de treball per seguir reflexionant sobre la família.
Quan Burt i Verona descobreixen que
són a punt de tenir un fill, sofreixen una crisi de pànic. Les primeres
qüestions que es plantegen tenen a veure amb cobrir les necessitats bàsiques
del nen, però la casa on viuen no és un bon lloc per acollir un nadó, a més i
més no suporten el poble on viuen, i quan els pares de Burt es muden d'allí,
perden el suport familiar amb el qual comptaven. Així que decideixen emprendre
un viatge a la recerca del lloc ideal per tirar arrels i criar un nen. De pas,
visiten a una sèrie de parents i amics. Alguns són absoluts excèntrics, uns
altres són commovedors, però tots ajudaran a Burt i a Verona a trobar la seva
destinació.
La primera idea que em sorgeix al
veure la pel·lícula és la repercussió que té a la vida de les persones el fet
de tenir un fill. En moltes ocasions, sobre tot quan un és jove, es pot, inclos es vol ,viure amb la
sensació de provisionalitat. No importen tant les condicions de la casa on
vius, segurament no hi passes massa estona, és pot menjar a molts llocs
qualsevol cosa i pots anar a dormir tard si vols, ja dormiràs demà. Per els
nens petits mantenir un ordre en totes aquestes qüestions adquireix molta importància,
és sobre la base d’elles que es podran desenvolupar adequadament i això obliga
a reconsiderar la vida de moltes persones quan ha de néixer un fill. Es tracta
d’acabar d’entrar en la adultesa.
I l’altra idea important que es desprèn
de la pel·lícula és els diferents tipus de família que ens podem trobar. Els
protagonistes visitant als seus parents i amics veuen diferents estils
familiars en els que ells es miren. És fa un recorregut per tot tipus de famílies
que resulta de vegades divertit, la família “hippie”, amb el seu fanatisme naturista, i de vegades dramàtic, la
família “típica” americana d’Arizona, en la qual la comunicació brilla per la seva absència.
El que es desprèn del recorregut per
el país i les diferents famílies, a més d’una acurada crítica social, és que no
hi ha cap família ideal. Els protagonistes conclouran que no en hi cap de model
perfecte per seguir, seran ells els que hauran de construir el seu estil propi,
això si, assumeixen un compromís conjunt d’ocupar-se del seu fill. Per a mi, aquesta hauria de ser la qüestió més important a l’hora de tenir un fill, passi
el que passi, els pares no haurien de descuidar la tasca d’ajudar als fills a
fer-se grans, a dessenvolupan-se en tots els aspectes en un clima d'amor i cura, no exent de límits i normes. És clar que això requereix un grau de maduresa que la edat no
sempre garanteix.
Pel que fa a nosaltres com a futures mestres,
haurem de conèixer, en grans trets, els diferent tipus familiars i les repercussions
que cada estil comporta per els fills per dur a terme una millor tasca docent. La família
és el primer, i més important, agent socialitzant. Així que, pel que concerneix a les emocions, a classe hem parlat de
que el nen pot trobar-se en tres tipus bàsics de contextos familiars: el segur: on es regulen els estats afectius, significa que els estats emocionals poden
canviar-se,l’ambivalent: que genera impulsivitat i indefensió, i on es donen grans
nivells d’emocionalitat negativa com la por, la colera o la tristor i l’estil
evitatiu: que comporta un emmascarament de l’expressió de les emocions, i on s’eviten les
interaccions.
Respecte al comportament del pares a l'hora de regular la vida familiar ens trobam amb els pares autoritaris, que exerceixen la seva tasca amb un alt control dels fills, junt amb una exigencia alta de maduresa, pocs nivells de comunicació i poc afecte explicit. Els pares permisius exerceixen la seva parentalitat just al contrari que els anteriors. Per la seva part els pares democràtics combinen una alta dosi d'afecte i comunicació amb una alta dosi d'exigència de maduresa i un alt control dels fills.
Dels estils exposats al paràgraf anterior el que aconseguiria millors resultats educatius seria el democàtic, ja que els fills de pares democàtics tenen uns nivells alts d'autoestima i autocontrol, són hàbils en les rel.lacions socials, independents i afectuosos, capaços d'enfrontar-se a noves situacions amb confiànça i iniciativa i amb una interiorització de valors per se, no per la por al càstic. Això ho aconsegueixen raonant les mesures disciplinaries, no rendint-se als capricis dels nens, però mostrant-se flexibles en les seves postures i provoment la resposanbilitat i la independència.
Com a docents no ens correspon jutjar a ningú, ni pretendre canviar a les famílies, però no hem d’oblidar treballar conjuntament amb elles per dur a terme la tasca de formar per a la vida als seus fills. És un treball per dur a terme conjuntament, i nosaltres ho hem de fer des de la perspectiva de la consideració positiva incondicional, segons aquesta aportació de la psicologia humanista de Carl Rogers tothom té coses bones que aportar i la capacitat de millorar, i des de la empatía i la autenticitat.
Respecte al comportament del pares a l'hora de regular la vida familiar ens trobam amb els pares autoritaris, que exerceixen la seva tasca amb un alt control dels fills, junt amb una exigencia alta de maduresa, pocs nivells de comunicació i poc afecte explicit. Els pares permisius exerceixen la seva parentalitat just al contrari que els anteriors. Per la seva part els pares democràtics combinen una alta dosi d'afecte i comunicació amb una alta dosi d'exigència de maduresa i un alt control dels fills.
Dels estils exposats al paràgraf anterior el que aconseguiria millors resultats educatius seria el democàtic, ja que els fills de pares democàtics tenen uns nivells alts d'autoestima i autocontrol, són hàbils en les rel.lacions socials, independents i afectuosos, capaços d'enfrontar-se a noves situacions amb confiànça i iniciativa i amb una interiorització de valors per se, no per la por al càstic. Això ho aconsegueixen raonant les mesures disciplinaries, no rendint-se als capricis dels nens, però mostrant-se flexibles en les seves postures i provoment la resposanbilitat i la independència.
Com a docents no ens correspon jutjar a ningú, ni pretendre canviar a les famílies, però no hem d’oblidar treballar conjuntament amb elles per dur a terme la tasca de formar per a la vida als seus fills. És un treball per dur a terme conjuntament, i nosaltres ho hem de fer des de la perspectiva de la consideració positiva incondicional, segons aquesta aportació de la psicologia humanista de Carl Rogers tothom té coses bones que aportar i la capacitat de millorar, i des de la empatía i la autenticitat.
Un trailer de la pel.lícula.
Una canço per als fills.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada