LA FAMILIA

Naixem molt vulnerables, la família ens garanteix la supervivència amb amor i cures.

    Per dur a terme aquesta activitat el professor ens va demanar quina seria la nostra definició de família.

   La meva va ser la següent: “grup de persones per diferents lligams i que tenen cura unes de les altres. En el cas de la família nuclear estaran unides per la convivència i en el cas de la família extensa els lligams poden ser més o menys forts”.

    Una vegada dirimit el que cadascun va escriure la definició que va sorgir a nivell del grup va ser la següent: la família es un grup de persones unides per diferents lligams, jurídics /o biològics. Estaria definida per les següents característiques:

-Es tracta d’una institució primària de socialització, per alguns sociòlegs és la cèl·lula mare de la societat.

-Hi trobam uns rols definits.

-Té assignades diferents funcions: socialització, desenvolupament i protecció,etc.

-Normes, sense elles no seria possible la convivència.

 Pel que fa al nen, des de la nostra perspectiva com a docents, el que hem de tenir present és que el nen a darrera una família que li dona suport i amb un estil propi de criança que haurà configurat la emocionalitat del nen. La nostra tasca serà analitzar-ho i aprofitar-ho per ajudar al nen amb la gestió de les seves emocions. 

  Si es dona el cas que la família no compleix amb el seu paper, no hem d'oblidar que l'escola precisament té un paper compensatori per a tot tipus de mancances. Donat el cas d'estar davant greus negligències o maltractaments, l'escola exerceix un important paper amb  la detecció que permetrà posar al nen en contacte amb els organismes competents.

   A continuació vàrem llegir l’article Retrato de dos modelos de familia, publicat a Quardernos de Pedagogía. nº 378,Abril 2008, escrit per Giorjo Nardonne i Mauro Bolmida. El deixo penjat per a qui pugui estar interessat en llegir-lo enllaç. La primera qüestió plantejada per el professor és quines pensem que son les idees més significatives de les dos tipologies de família que s'ens presenten.

   Ens trobem  amb dos models que són el hiperprotector, en el qual els pares es posen al lloc dels fills, per compensar la seva fragilitat, y el democràtic-permissiu, en el qual el pares i els fills són amics, i conseqüentment, desapareix l’autoritat paternal. Bàsicament es tracta de que en el primer cas els pares es fan càrrec de resoldre els problemes dels seus fills i en el segon cas els pares es fan “amics” dels seus fills, les opinions dels pares i dels fills tenen el mateix valor i els fills arriben a tiranitzar als pares.

  L’article comença parlant dels problemes d’aprenentatge i conductes violentes que es produeixen amb nens i adolescents dins de la societat occidental en l’actualitat, es planteja quines poden ser les causes, en concret quin és el paper de la família al respecte. Estableix el binomi hiperproteccio-democràtic/permissiu com els dos models familiars imperants i amb una mateixa conseqüència, els nens creixen sense uns límits adequats per a crear una estructura des de la que es puguin desenvolupar  com a essers socials que són. 

   Per tant, arribat el cas, el resultat  és que els fills es troben desorientats, no tenen cap tolerància a la frustració i això els incapacita per a convertir-se en uns adults autònoms per poder resoldre les situacions que la vida els plantegi, responsables de les seves vides i dels seus deures com a ciutadans i amb poca capacitat de sacrifici quan l’ocasió ho requereixi.

   El problema afecta també  a l’escola, donat que la família es la primera institució socialitzant i que educar els nens requereix un treball conjunt família-escola.

   Finalment, l’article planteja la necessitat de recuperar unes jerarquies familiars sanes que permetin als pares marcar uns límits necessaris en la labor educativa.

  Fa poc vaig anar a una conferencia de Pepa Horno, una coneguda  psicòloga i consultora per a l'infància. Com no, va sortir el tema dels límits, i ella ho va explicar molt il·lustrativament: el desenvolupament del nen es du a terme a mida que va fent el seu camí cap a l’edat adulta, els pares, marcant els límits, es constitueixen en el mur que li mostra aquest camí, la referència per no perdre’s, sinó la tingués es sentiria desorientat, com si estiguis enmig d’un camp sense referències de cap on anar.

   Pel que fa a la meva opinió personal, és que  el fet de que aquests dos models s’hagin convertit en els imperants és conseqüència bàsicament de dos factors. Per una banda venim d’uns models familiars autoritaris i possiblement per aquesta qüestió de vegades es pot confondre el ser  pares democràtics amb ser “pares-amics”. 

  Per una altra banda, la família tradicional s’ha transformat de manera que es tenen poc fills i per mor de les relacions laborals establertes es passa poc temps amb ells. El resultat és que els pares eludeixin el conflicte i substitueixin temps per coses materials i que es mostren hiperprotectors amb els fills. 

Finalment, estic d'acord en que s'ha de recuperar l'autoritat paterna, però no hem d'oblidar que la motivació ha de ser intrínseca i no imposada per factors externs, encara que com a mida ocasional això pugui ser efectiu, l'èxit només està garantit si s’aconsegueix que el locus de control del nen sigui intern. 

Avui he recordat aquesta cançó.