Per què l'Educació Emocional?

                                                               foto:blocs.xtec.cat

  Respecte aquesta assignatura aviat vaig sentir que l’objectiu principal era la conscienciació. Fer-nos conscients, abans de  res, de què el principi d’inclusió afirma que els centres educatius han de ser oberts a tot l’alumnat sense discriminacions ni exclusions, considerant tot l’alumnat membre de ple dret. Fins aquí res nou per mi, ja havia fet meva la frase “Educació, aprendre junts per viure junts”( Pla d’Acció 2008-2015, Departament d’Educació, Generalitat de Catalunya). 
http://www2.esplai.org/mirall/PDF/Aprendre%20Junts.pdf

  Però ens havíem de fer conscients també, de la complexitat que impliquen les discapacitats a la vida diària de les persones que les pateixen, i que ens pot afectar quan ens vegem directament implicats com a docents d’alumnes amb alguna NEE (necessitats educatives especials, derivades de condicions personals de discapacitat, de greus dificultats d’aprenentatge o d’altres dificultats). Així és què, com ho fem per donar una educació de qualitat a tots i cadascun dels alumnes?.

   A aquesta pregunta s’intenta donar resposta establint els següents principis que han de regir el  suport educatiu, a més del principi d’inclusió ja anomenat:

Normalització: utilitzar tots els recursos possibles per tal d’incloure als alumnes amb NEE amb activitats conjuntes amb la resta de l’alumnat.

  Igualtat d’oportunitats per a l’aprenentatge i la participació: per poder complir amb el principi anterior, el sistema educatiu ha d’oferir el suport necessari, encaminat també a que es puguin assolir al màxim els objectius previstos a l’etapa on es trobin els alumnes.

  Atenció educativa de proximitat: aquest principi té a veure amb el dret de rebre atenció educativa a l’entorn on viu l’alumne. Amb aquest objectiu els serveis generals i específics  d’educació han de seguir criteris d’eficiència i coordinació.

  Participació i coresponsabilització: s’ha de donar per part, no només de tota la comunitat educativa: professors, alumnes i famílies, aquestes últimes hauran de participar en la presa de decisions que afectin a l’escolarització dels seus fills, sinó també per part de tota la comunitat social. La inclusió ha de ser escolar i social.

  En relació als centres ha donat bon resultat establir una estructura flexible,o sigui capaç d’adaptar-se a les característiques individuals de alumnes i professors, per això serà necessari treballar des de una perspectiva d’organització interna que potencií la col·laboració, la qual s’ha d’estendre a la tasca educativa per tal de que s’afavoreixi l’ensenyament col·laboratiu. 

  Un altre element importat per els bons resultats ha estat l’acord en el centre de criteris compartits i formes diverses d’avaluació de l’alumnat, que permetin la coherència dins l’equip docent i la comunicació clara amb l’alumnat i les seves famílies sobre el curs dels aprenentatges de cada alumne. Així com també ho ha estat l’agrupament heterogeni del grup-classe, juntament amb l’enfocament personalitzat.

  Tot l’exposat anteriorment es un aprenentatge que m’ajuda a aclarir idees sobre com ho de fer quan em trobi davant d’una aula concreta amb uns alumnes concrets que tindran unes necessitats concretes, però ja es sap s’aprèn fent.  Però hi ha un altre tema que em va cridar l’atenció i que no sembla directament relacionat amb el temari de l’assignatura, va ser el de l’educació emocional. Va sorgir a rel de veure “Pensant amb els altres” i ens mostra a un mestre de Japó exercint la seva feina. La seva màxima és que tothom sigui feliç i ens diu que hem de “mirar dins el propi cor”.   A rel d’això vaig trobar un vídeo que parla sobre el tema i el vaig penjar a una entrada del blog de psicologia i al fòrum de l’assignatura d’Educació Inclusiva. No vaig pensar més amb el tema, però tot plegat em quedava com una mica inconnexa. 

Més endavant, un dia em vaig adonar que soc filla d’una persona que pateix diverses incapacitats físiques: a rel d’un neurinoma, un quist al nervi auditiu que els metges varen tardar molt en diagnosticar, li va quedar  com a conseqüència sordesa total a una orella, pèrdua d’equilibri, un braç amb movilitat reduïda i, el pitjor de tot per ella, un costat de  la cara amb una paràlisi com si hagués sofert un ictus, incloent la boca torta. Ho visc tan “normalitzadament” que parlàvem de persones amb discapacitat i no pensava amb ella. El dia que vaig adonar-me’n em va quedar clara  la meva “obsessió” amb el tema  de l’educació emocional. 

  

  Jo tenia quinze anys quan varen operar a ma mare, després d’anys d’estar malalta, finalment sabien el que tenia, però ja he dit les seqüeles que sofreix.

  Ella no tenia ni quaranta anys i, sense estar diagnosticada al respecte, jo diria que, com a conseqüència de les seqüeles de la operació, va patir una depressió que va durar anys. Es sentia la dona més desgraciada del món i no volia fer quasi res, ni sortir al carrer sinó era acompanyada. Jo era la filla gran i la que va assumir part del paper que ella tenia a casa, però encara que estava educada per ser una “bona filla gran” l’energia adolescent em llançava lluny del paper que he vist fer a moltes dones que enterren la seva vida cuidant una persona depenent, no em resignava i, tal vegada per pròpia supervivència, jo pensava que ma mare era capaç de fer moltes cosses, i quasi bé l’obligava a que m‘escrigués la llista de la compra, o que anés sola a comprar, encara que li costes, li deia que havia de practicar, de vegades em feia cas i de vegades em tocava fer-ho a jo. Molt sovint m’acompanyava un sentiment de culpa per no complir amb el meu paper de “bona filla”. Ella no entenia com jo no em podia fer càrrec de la seva desgracia, i jo no entenia com no es podia sentir agraïda d’estar viva, de poder caminar i valer-se per ella mateixa, encara que veges les seves capacitats disminuïdes. Al fi i a la cap ella veia la botella mig buida i jo la veia mig plena. Hi ha que dir que es clar que per mi era més fàcil. 

 Mentrestant jo llegia llibres i articles que parlaven de autoconeixement, vaig utilitzar algunes teràpies, com el ioga, que ajuden a fer-se conscient, tan  dels pensaments com de les emocions, i anava fent el meu camí pel què fa al “creixement personal”. Vaig anar madurant i adonantment que  cadascun té el seu propi camí i que ningú no el pot recórrer per un altre, encara que ens acompanyem i ens ajudem.

  Un dia, finalment, va sorgir la possibilitat de visitar una psicòloga, la meva germana i jo la vàrem acompanyar. Va anar-hi dos anys i la seva vida va canviar, la nostra també. Efectivament era capaç de fer moltes més coses per ella mateixa del que ella pensava i, a hores d’ara, m’està ajudant a cuidar els meus fills, no a ple rendiment, però el que fa es valuós, per ella i per mi. 

  El que jo vaig aprendre, a més de valorar les petites coses quotidianes que ens passen desapercebudes, fins que les perdem, ho podria resumir en que tinc un millor coneixement de les meves emocions i, per tan, les puc gestionar millor. M´ha servit en moltes situacions laborals i personals. El que  va aprendre cada membre de la família es part del camí personal de cadascun.  

  Amb el temps he sabut que això es diu resiliència, la capacitat  de superar situacions adverses, que a tots se’ns presenten a la vida, amb èxit. O sigui, que sí les situacions dures no et porten pel davant, en surts amb algun aprenentatge nou i, segurament, millor persona.  Es per això que per mi es tan important l’educació emocional, perquè conèixer les pròpies emocions ajuda a gestionar-les millor i a enfrontar-se a la vida més preparat.


  Aquest és l'enllaç a l'entrada de psicologia on vaig penjar el video en questió.
 http://segoncursantoniatur.blogspot.com.es/2012/10/primer-tema.html. 

  I, per acabar, un fragment de "pensant amb els altres"...