"QUIETud"

                                                   Foto:manerasdeamor.blogspot.com

   Sobre el tema que tracta el llibre QUIET, el primer que em ve al cap es la sort que he tingut com a mare què som de dos fills de set i tres anys. Els meus fills, afortunadament, arriben a cansar-me molt, perquè no estan mai quiets. De vegades voldria que callin, que parin un moment, que hi estiguin quiets. Però llegint el llibre del Lullu te’n adones de la sort que tens de poder-los veure corrent per tota la casa, amunt i avall, cridant, rient, fins i tos, barallant-se entre ells i amb jo mateixa, plens d’esvalotada vida. 

   Penses amb el pare i la mare del Lullu i creus que et pots posar a la seva pell, però no és així. Pots imaginar l’incertesa quan veus que alguna cosa no va bé, el vertigen quan et donen la noticia que ho confirma, la por davant el futur i la duresa del dia a dia, però no ens tens reialment ni idea, perquè una cosa així no es pot imaginar, hi ha que viure-la.

   Tenir un fill amb una paràlisi cerebral deu ser una dura prova. Tenint en compte la resiliència, ben segur què és una molt bona oportunitat per apendre moltes coses noves, però no tothom se’n surt. Les oportunitats de tenir una millor qualitat de vida, per els nens com el Lullu, però també per molts altres nens amb diverses malalties, que els hi provoquen diverses necessitats, i per les seves famílies, no són les mateixes si aquest nens neixen a una família que pot fer front a les despeses econòmiques necessàries, que si neixen a una família sense recursos.

   Ja he tocat les dos vessants que penso que té abordar una discapacitat al si d'una família. Per una banda el tema personal d'enfrontar-se a una realitat que t'ha tocat viure i que alguna cosa bona t'aportarà, si es que un és capaç d'entregar-se a la situació, perquè  lamentar-se no serveix de res, i viure una situació com la del Lullu pot suposar un reforçament de sentiments i valors positius que enforteixin les relacions familiars. Per l'altra banda esta el tema de la coresponsabilitat social. Penso que en el tema de les dependències encara queda molt a fer. Cuidar als nens, als ancians i, per suposat, a les persones amb discapacitats, els més invisibles dels invisibles, ha estat una tasca femenina que tot just es comença a reconèixer. la Llei 39/2006, anomenada Llei de Depèndencia, va amb aquesta línia, però les retallades amb l'excusa de la crisi ens remeten molts anys enrere també amb aquest tema.

   Les famílies necessiten recolzament social per poder cuidar dignament a tots els seus membres que ho necessitin, que ho són d’una família en concret, però també pertanyen a una societat en concret,  i tots podem veure’ns amb la tasca d’haver de cuidar algú ...o de que ens cuidin. 

    Aquesta cura s'ha de dur a terme sense que ningú no haguí de sacrificar totalment la seva vida per fer-ho, com han fet les dones al llarg de la història.  Hi ha d’haver coresponsabilitat social. Això vol dir que tots els membres de la societat es fan càrrec de tots i, per tan, quan un d'ells necessita una cura especial, es farà tot el possible des de les institucions per dur-la a terme de la millor manera possible. I no per abandonar a aquestes persones aparcades a algun establiment institucional, sinó perquè la seva família pugui cuidar-lo, sempre que això sigui possible, sense que ningú hagi de renunciar a la seva pròpia vida, que els que necessiten cura la tinguin però també que els que cuiden tinguin recolzament, tan pel que fa a recursos materials com personals, que vegin reconegut el dret a gaudir de la vida: que disposin de temps per treballar i temps per gaudir, a més de temps per cuidar al depenent, sobre tot en els casos crònics que es prolonguen durant anys.

   He penjat aquest enllaç moutepelsquiets.blogspot.com.es/. perquè dóna a conèixer més iniciatives que es varen dur a terme al voltant de la publicació del llibre i que contribueixin a la divulgació de problemàtiques com aquesta. 

   El video le penjat  per que es puguin escoltar les raons d'en Marius Serra per escriure aquest llibre. Qui millor que ell ho pot escplicar.

 

Per què l'Educació Emocional?

                                                               foto:blocs.xtec.cat

  Respecte aquesta assignatura aviat vaig sentir que l’objectiu principal era la conscienciació. Fer-nos conscients, abans de  res, de què el principi d’inclusió afirma que els centres educatius han de ser oberts a tot l’alumnat sense discriminacions ni exclusions, considerant tot l’alumnat membre de ple dret. Fins aquí res nou per mi, ja havia fet meva la frase “Educació, aprendre junts per viure junts”( Pla d’Acció 2008-2015, Departament d’Educació, Generalitat de Catalunya). 
http://www2.esplai.org/mirall/PDF/Aprendre%20Junts.pdf

  Però ens havíem de fer conscients també, de la complexitat que impliquen les discapacitats a la vida diària de les persones que les pateixen, i que ens pot afectar quan ens vegem directament implicats com a docents d’alumnes amb alguna NEE (necessitats educatives especials, derivades de condicions personals de discapacitat, de greus dificultats d’aprenentatge o d’altres dificultats). Així és què, com ho fem per donar una educació de qualitat a tots i cadascun dels alumnes?.

   A aquesta pregunta s’intenta donar resposta establint els següents principis que han de regir el  suport educatiu, a més del principi d’inclusió ja anomenat:

Normalització: utilitzar tots els recursos possibles per tal d’incloure als alumnes amb NEE amb activitats conjuntes amb la resta de l’alumnat.

  Igualtat d’oportunitats per a l’aprenentatge i la participació: per poder complir amb el principi anterior, el sistema educatiu ha d’oferir el suport necessari, encaminat també a que es puguin assolir al màxim els objectius previstos a l’etapa on es trobin els alumnes.

  Atenció educativa de proximitat: aquest principi té a veure amb el dret de rebre atenció educativa a l’entorn on viu l’alumne. Amb aquest objectiu els serveis generals i específics  d’educació han de seguir criteris d’eficiència i coordinació.

  Participació i coresponsabilització: s’ha de donar per part, no només de tota la comunitat educativa: professors, alumnes i famílies, aquestes últimes hauran de participar en la presa de decisions que afectin a l’escolarització dels seus fills, sinó també per part de tota la comunitat social. La inclusió ha de ser escolar i social.

  En relació als centres ha donat bon resultat establir una estructura flexible,o sigui capaç d’adaptar-se a les característiques individuals de alumnes i professors, per això serà necessari treballar des de una perspectiva d’organització interna que potencií la col·laboració, la qual s’ha d’estendre a la tasca educativa per tal de que s’afavoreixi l’ensenyament col·laboratiu. 

  Un altre element importat per els bons resultats ha estat l’acord en el centre de criteris compartits i formes diverses d’avaluació de l’alumnat, que permetin la coherència dins l’equip docent i la comunicació clara amb l’alumnat i les seves famílies sobre el curs dels aprenentatges de cada alumne. Així com també ho ha estat l’agrupament heterogeni del grup-classe, juntament amb l’enfocament personalitzat.

  Tot l’exposat anteriorment es un aprenentatge que m’ajuda a aclarir idees sobre com ho de fer quan em trobi davant d’una aula concreta amb uns alumnes concrets que tindran unes necessitats concretes, però ja es sap s’aprèn fent.  Però hi ha un altre tema que em va cridar l’atenció i que no sembla directament relacionat amb el temari de l’assignatura, va ser el de l’educació emocional. Va sorgir a rel de veure “Pensant amb els altres” i ens mostra a un mestre de Japó exercint la seva feina. La seva màxima és que tothom sigui feliç i ens diu que hem de “mirar dins el propi cor”.   A rel d’això vaig trobar un vídeo que parla sobre el tema i el vaig penjar a una entrada del blog de psicologia i al fòrum de l’assignatura d’Educació Inclusiva. No vaig pensar més amb el tema, però tot plegat em quedava com una mica inconnexa. 

Més endavant, un dia em vaig adonar que soc filla d’una persona que pateix diverses incapacitats físiques: a rel d’un neurinoma, un quist al nervi auditiu que els metges varen tardar molt en diagnosticar, li va quedar  com a conseqüència sordesa total a una orella, pèrdua d’equilibri, un braç amb movilitat reduïda i, el pitjor de tot per ella, un costat de  la cara amb una paràlisi com si hagués sofert un ictus, incloent la boca torta. Ho visc tan “normalitzadament” que parlàvem de persones amb discapacitat i no pensava amb ella. El dia que vaig adonar-me’n em va quedar clara  la meva “obsessió” amb el tema  de l’educació emocional. 

  

  Jo tenia quinze anys quan varen operar a ma mare, després d’anys d’estar malalta, finalment sabien el que tenia, però ja he dit les seqüeles que sofreix.

  Ella no tenia ni quaranta anys i, sense estar diagnosticada al respecte, jo diria que, com a conseqüència de les seqüeles de la operació, va patir una depressió que va durar anys. Es sentia la dona més desgraciada del món i no volia fer quasi res, ni sortir al carrer sinó era acompanyada. Jo era la filla gran i la que va assumir part del paper que ella tenia a casa, però encara que estava educada per ser una “bona filla gran” l’energia adolescent em llançava lluny del paper que he vist fer a moltes dones que enterren la seva vida cuidant una persona depenent, no em resignava i, tal vegada per pròpia supervivència, jo pensava que ma mare era capaç de fer moltes cosses, i quasi bé l’obligava a que m‘escrigués la llista de la compra, o que anés sola a comprar, encara que li costes, li deia que havia de practicar, de vegades em feia cas i de vegades em tocava fer-ho a jo. Molt sovint m’acompanyava un sentiment de culpa per no complir amb el meu paper de “bona filla”. Ella no entenia com jo no em podia fer càrrec de la seva desgracia, i jo no entenia com no es podia sentir agraïda d’estar viva, de poder caminar i valer-se per ella mateixa, encara que veges les seves capacitats disminuïdes. Al fi i a la cap ella veia la botella mig buida i jo la veia mig plena. Hi ha que dir que es clar que per mi era més fàcil. 

 Mentrestant jo llegia llibres i articles que parlaven de autoconeixement, vaig utilitzar algunes teràpies, com el ioga, que ajuden a fer-se conscient, tan  dels pensaments com de les emocions, i anava fent el meu camí pel què fa al “creixement personal”. Vaig anar madurant i adonantment que  cadascun té el seu propi camí i que ningú no el pot recórrer per un altre, encara que ens acompanyem i ens ajudem.

  Un dia, finalment, va sorgir la possibilitat de visitar una psicòloga, la meva germana i jo la vàrem acompanyar. Va anar-hi dos anys i la seva vida va canviar, la nostra també. Efectivament era capaç de fer moltes més coses per ella mateixa del que ella pensava i, a hores d’ara, m’està ajudant a cuidar els meus fills, no a ple rendiment, però el que fa es valuós, per ella i per mi. 

  El que jo vaig aprendre, a més de valorar les petites coses quotidianes que ens passen desapercebudes, fins que les perdem, ho podria resumir en que tinc un millor coneixement de les meves emocions i, per tan, les puc gestionar millor. M´ha servit en moltes situacions laborals i personals. El que  va aprendre cada membre de la família es part del camí personal de cadascun.  

  Amb el temps he sabut que això es diu resiliència, la capacitat  de superar situacions adverses, que a tots se’ns presenten a la vida, amb èxit. O sigui, que sí les situacions dures no et porten pel davant, en surts amb algun aprenentatge nou i, segurament, millor persona.  Es per això que per mi es tan important l’educació emocional, perquè conèixer les pròpies emocions ajuda a gestionar-les millor i a enfrontar-se a la vida més preparat.


  Aquest és l'enllaç a l'entrada de psicologia on vaig penjar el video en questió.
 http://segoncursantoniatur.blogspot.com.es/2012/10/primer-tema.html. 

  I, per acabar, un fragment de "pensant amb els altres"...

Factors Psicològics Interpersonals.

La relació mestre alumne: compartir un procés ensenyament-aprenentatge enriquidor per les dues parts.
Foto: Antònia Tur.

  
   Dins de l'àmbit de les relacions interpersonals que afecten a l'alumne, la relació mestre-alumne és, des-de el meu punt de vista, importantíssima. Es tracta que el professor actuarà com a model dels seus alumnes, convertint-se, abans de tot, en model en valors com la solidaritat i la cooperació. Elements què, a més d'estar encaminats a construir una societat millor, també són fonamentals en la creació de coneixements, diguem-li més tècnics. El professor ha de ser conscient d'aquest paper i de la necessitat de continuar amb la seva formació al llarg de tota la vida per poder desenvolupar la seva tasca de manera adequada. 

   El diàleg i la reflexió són també necessaris perquè comporten acceptar noves idees, tal vegada revisar els propis valors, en definitiva, requereix ser flexibles. Amb aquesta actitud la diversitat es presentarà com a valor. El diàleg s'ha de donar, sobre tot, entre tots els components de la comunitat escolar, incluint la familia.  L'esperit crític ha de ser el sedàs necessari davant tanta informació nova com ens envolta en l'actualitat. El professor, com a model, fomentarà així la capacitat de valorar els diferents punts de vista i el diàleg i la reflexió com a eines que condueixen també al consens.

  Sense oblidar els aspectes emocionals, es necessaria l'empatia per poder acompanyar als alumnes pels torrents d'emocions pels que a vegades redolen i ajudar-los a adquirir competències que els seran tan útils com els aspectes cognitius. L'afecte ha de formar part d'aquesta relació però no en hi ha prou, també es necessari l'aprenentatge d'habilitats en aquest camp.

    El paper del mestre esta en revisió, com segurament hi estan tots els elements que conformen la societat actual, la societat del segle XXI. Si la crisis actuals no és només econòmica, sinó també de valors vol dir que estan emergint-ne de nous. A més de tots els canvis que impliquen la innovació tecnologica i la globalització a nivell de tractament de la informació o capacitació laboral.

   Buscant informació vaig trobar un article, "Pedagogía Transpersonal, una nueva realidad humana exige una nueva Pedagogía" que, casualment, (Jung hauria dit que no és casualitat sinó sincronia), vaig trobar un article quan menys sorprenent per mi. 

    Ja fa uns anys, havia llegit alguns llibres de Carl Gustav Jung i d'Stanislav Grof, què són mencionats a aquest article, considerats precursor, el primer, i un dels promotors, el segon, de la PsicologiaTranspersonal. Al menys quan els vaig llegir em va par-eixe entendre que les seves teories no eren molt ben rebudes a la majoria dels ambients acadèmics per mor d'acollir certs principis de les tradicions espirituals. Com a mínim als que jo vaig tenir accés. Així que no m'hagés atrevit a mencionar un article d'aquestes característiques amb aquest dos autors com a referents sinó fos perquè esta firmat per una professora Universitària, Maria Paloma Santiago Martínez, professora del Departament de Ciències de l'Educació de la Universitat de Oviedo. L'article va aparèixer a la revista Qurriculum l’any 2009. El deix penjat perquè què m'agrada la idea de transcendència més enllà del propi individu que ens proposen aquest autors, així com  algunes de les coses que diuen partint d’aquesta idea. http://revistaq.webs.ull.es/ANTERIORES/numero23/santiago.pdf

                                              

També he penjat un video d'un pedagoc que m'he anat trobant.

Factors Psicològics Intrapersonals.

Foto: cmontserrat.org
 Les intel·ligències múltiples,  una aportació de H.Gardner a tenir en compte. 

   Dels factors intrapersonals que hem estudiat, Processos Cognitius: atenció, memòria, intel.lègincia, Processos Afectius: personalitat i motivació, i finalment la Habilitats i Estratègies d'Aprenentatge: metacognició, el que més m'ha cridat l'atenció i que pens que poden donar una altra dimensió  a les metodologies que encara s'utilitzen majoritàriament a les escoles, es al camp de la intel·ligència. 

  La teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner, converteix les metodologies tradicionals en limitants per a moltes persones, només les que tenen un predomini de la intel ligència  lingüística o de la lògic-matemàtica poden sentir-se més a gust amb elles. El fet de tenir en compte que també pot haver altres tipus d'intel·ligència i que tots les tenim totes, encara que en tenguem alguna de més desenvolupada, pot fer que diversifiquem les metodologies, i que molts més nens es sentin inclosos a l'escola,  i  es redueixi així  la sensació de fracàs que poden sentir quan no es troben inclosos. Segurament això redundaria també amb una millora  dels altres procéssos, com per exemple la motivació que, per força, hauria de suposar  una reducció d'els actuals nivells de  fracàs escolar.

  El col·legi Montserrat és un col·legi que treballa tenint en compte la teoria de les intel·ligències múltiples, al següent enllaç hi tenen un pdf on expliquen la seva metodologia, treballen per Projectes, tenint en compte aquesta teoria.