TWO COMPOSITIONS.

The Globe Theater in London,  where were released some of the works of the author better known in the English language, William Shakespeare.

1-E-mailing:

Dear Susan,

How are you?

I hope you’re ok in your new life!

What about the new college? For me this year is being a little hard, the teachers aren’t so polite as last year, and they are using more traditional methodologies than teachers at the secondary schools. The lessons are often boring. The music class is the most interesting one and the lessons by videoconference are the worst.

It is very interesting to meet new people. Another thing that I like very much is where is located this college, just in the middle of the city. Sometimes I can go shopping with my friends. After the exams I’m going to go out a little too.

What about your family? Are they ok? What about going out in Madrid? I think it is a very interesting city to go out.

I’m waiting for the summer to see you again.

Best regards,

Antònia.

2-SPEAKING ABOUT EDUCATION 

Nowadays, speaking about education is speaking about traditional and modern methodologies, and it is not just the qüestion of using new technologies in the classroom or not. It also means that the way of teaching and learning must change.

On the one hand, with traditional methodologies, the teacher knowns everything and childrem must be quiet, listening what teacher is telling. Repeating everything is the way they have learnt, memory is the most important thing in this way.

On the otrher hand, by using modern methodologies children are the protagonist. Then, the teacher becames a guide who helps children to built their learning, children learn while they are doing everything, not just memorizing books. And learning is a long path that does not finish when we leave school, we continue learning during all our life.

In my opinion, with this way it is possible to say that modern methodologies improve creativity and at this moment the world needs  creative people to find solutions for the great problems that humanity has.

Antònia Tur.



An audition. I am reading one of the compositions..

LOS ENSAYOS

  

Foto Antònia Tur: elaborant els decorats.

  Por fin ya metidas en el ajo totalmente. Como llegado este punto si que dependemos unas de otras, han llegado los roces, es difícil ensayar si faltan dos o más componentes del grupo (una silla no es un buen sustituto) y hemos llegado a ensayar todas juntas una sola  vez. Además  los nervios del final empiezan a aflorar.

 Sin embargo, sigo convencida de que es una buena idea hacernos trabajar en equipo, es un gran rodaje para cualquier vida profesional.

 El problema no está en ensayar esta obra, sino en que todas estamos trabajando en uno o más grupos,  todos los trabajos se han de acabar ya, y cómo ya dije, las vidas personales están, por suerte, muy llenas y es muy difícil quedar. Para mí no importa si no estamos todas a la hora de elaborar la historia, los vestuarios, los decorados, etc. Puede ser incluso enriquecedor, el que hoy no está llega mañana y tiene una visión desapegada del asunto, y puede muy bien hacer buenas observaciones y enriquecer el tabajo realizado, incluso desbloquear puntos que por saturación no han podido avanzar más. De esta forma la obra ha ido conformándose como resultado del trabajo, la personalidad, la historia, de cada una de nosotras.  Pero desde mi punto de vista, ensayar requiere que estemos todas la mayoría de las veces, y esta siendo imposible.

  Por otro lado, lo que si puedo decir es que, cuando nos reunimos, estemos todas o no, las cosas avanzan. Y no lo esperaba, pero  el último día que hemos ido a clase, al mostrar lo que tenemos hasta ahora recibimos la enhorabuena de los dos profesores implicados en el asunto, tienen más experiencia y sabrán como nos ven, yo hubiera dicho que  era un desastre.

 Todo esto no quita que a veces me lo pase muy bien, y que incluso tenga momentos emocionantes, cuando por fin veo la forma a alguno de los momentos de la obra que hubiera dicho que era imposible y que por fin sale y además queda bonito, al menos desde mi punto de vista.

 También estamos acabando los decorados, ese es un tema que a mi me preocupa menos. Lo que hagamos estará bien, en cambio si no hemos ensayado puede que todo el trabajo quede desmerecido, o esta es al menos mi opinión.


  Hoy dejo un pequeño fragmento de los ensayos, la canción la cantamos nosotras, así empieza la obra.

LOS DECORADOS ...Y LOS ENSAYOS!!!!!!!!!

Elaborant vestuari.

  En las últimas sesiones estamos elaborando los elementos que van a constituir los decorados de nuestro musical. Ha sido gratificante por fin hacer algo y dejar de hablar sobre qué vamos a hacer, cómo lo vamos a hacer, cuándo lo vamos a hacer, etc.  Es gratificante poder hacer un tronco de un árbol sin pensar en nada más, o sea poner las manos a trabajar y no la mente, para mí esta también es una experiencia, sino nueva, practicada hace tanto tiempo que casi la convierte en nueva. También es gratificante ver como toman cuerpo las ideas que estamos elaborando.

  A veces es fácil imaginar, pero difícil plasmar las ideas, el secreto esta en saber utilizar los recursos que se tienen, en no tener inconveniente en llevar a cabo cambios en la idea inicial, en cambiar de idea, si es necesario, sin que esto signifique una renuncia con respecto al objetivo que tenemos acerca de lo que queremos representar. Así pues teníamos la idea de un sol luminoso desde un principio y llevamos dandole vueltas dos meses puesto que elaborar el sol luminoso (luz real en su interior) que imaginamos presenta muchos inconvenientes y no es cuestión de renunciar a este elemento cuando se trata de un elemento central en nuestra historia.

  Empezamos pensando en el papel mache, pero el papel mache es opaco, así que la luz que debía albergar en su interior no iba a verse. Vimos que con el papel fluorescente primero, y la pintura después, sería suficiente para la luz negra, así surgió la idea de elaborar dos soles, una para el mundo normal y el otro para el mundo de los monstruos. Pero luego vimos el escenario y vimos que los focos son fuertes y que no íbamos a encontrar una luz suficientemente fuerte para poder destacar desde el interior de nuestro sol, puesto que ha de ser movible y no puede estar enchufado Al plantear la cuestión a Carmen, la profesora que se ocupa de la parte de decorados y vestuario contesto que entonces habría que buscar algo que refleje la luz y no que emita luz.  Como la esfera de papel mache había evolucionado a una pelota de playa  pintarla con color dorado o amarillo y poner purpurina por encima, parece una buena idea. Sin embargo, algunas compañeras plantearon que eso iba a dejar mucha purpurina por ahí, cosa que molesta, así que la sugerencia de una de ellas fue poner barniz transparente por encima de la purpurina. Entonces empezaron las pruebas, ¿resiste la tempera sobre el plástico?, la dorada sí, ¿como se ve la pintura fluorescente sobre los distintos colores de la pelota?, pues diferente, habrá que pintar primero en blanco debajo, por cierto ha de ser pintura plástica, y ¿dónde vamos a colgar el sol?, en una caña, que es ligera, pero todavía no sabemos realmente de que paneles disponemos y la caña debe salir de detrás de uno. 

  En fin, que parecía fácil lo del sol, y tantas otras cosas, y después no lo resulta tanto. Sin embargo la historia sigue su curso, va tomando forma, y por fin... llegan los ensayos!!!!!, ay que nervios!!!!, ahí es cuando te das cuenta de que esto va en serio y que vas a tener que subir a un escenario, y no solo a hablar, sino a cantar y bailar, que no es algo que precisamente se te de bien... y entonces recuerdas que algo de miedo escénico si que tienes, que una vez sólo tenias que hablar un minuto presentando a una conferenciante, solo ante treinta personas, y te quedaste en blanco, que has comprobado que una cámara no te da tanto apuro, pero que el público en directo te da cierto pánico. 

De de momento voy a esconderme un rato, como los avestruces.


Un fragmento de la quinta sinfonía de Beethoven es la base de otra de nuestras canciones (vamos que nos lo ponemos fácil).

LA FAMILIA

Naixem molt vulnerables, la família ens garanteix la supervivència amb amor i cures.

    Per dur a terme aquesta activitat el professor ens va demanar quina seria la nostra definició de família.

   La meva va ser la següent: “grup de persones per diferents lligams i que tenen cura unes de les altres. En el cas de la família nuclear estaran unides per la convivència i en el cas de la família extensa els lligams poden ser més o menys forts”.

    Una vegada dirimit el que cadascun va escriure la definició que va sorgir a nivell del grup va ser la següent: la família es un grup de persones unides per diferents lligams, jurídics /o biològics. Estaria definida per les següents característiques:

-Es tracta d’una institució primària de socialització, per alguns sociòlegs és la cèl·lula mare de la societat.

-Hi trobam uns rols definits.

-Té assignades diferents funcions: socialització, desenvolupament i protecció,etc.

-Normes, sense elles no seria possible la convivència.

 Pel que fa al nen, des de la nostra perspectiva com a docents, el que hem de tenir present és que el nen a darrera una família que li dona suport i amb un estil propi de criança que haurà configurat la emocionalitat del nen. La nostra tasca serà analitzar-ho i aprofitar-ho per ajudar al nen amb la gestió de les seves emocions. 

  Si es dona el cas que la família no compleix amb el seu paper, no hem d'oblidar que l'escola precisament té un paper compensatori per a tot tipus de mancances. Donat el cas d'estar davant greus negligències o maltractaments, l'escola exerceix un important paper amb  la detecció que permetrà posar al nen en contacte amb els organismes competents.

   A continuació vàrem llegir l’article Retrato de dos modelos de familia, publicat a Quardernos de Pedagogía. nº 378,Abril 2008, escrit per Giorjo Nardonne i Mauro Bolmida. El deixo penjat per a qui pugui estar interessat en llegir-lo enllaç. La primera qüestió plantejada per el professor és quines pensem que son les idees més significatives de les dos tipologies de família que s'ens presenten.

   Ens trobem  amb dos models que són el hiperprotector, en el qual els pares es posen al lloc dels fills, per compensar la seva fragilitat, y el democràtic-permissiu, en el qual el pares i els fills són amics, i conseqüentment, desapareix l’autoritat paternal. Bàsicament es tracta de que en el primer cas els pares es fan càrrec de resoldre els problemes dels seus fills i en el segon cas els pares es fan “amics” dels seus fills, les opinions dels pares i dels fills tenen el mateix valor i els fills arriben a tiranitzar als pares.

  L’article comença parlant dels problemes d’aprenentatge i conductes violentes que es produeixen amb nens i adolescents dins de la societat occidental en l’actualitat, es planteja quines poden ser les causes, en concret quin és el paper de la família al respecte. Estableix el binomi hiperproteccio-democràtic/permissiu com els dos models familiars imperants i amb una mateixa conseqüència, els nens creixen sense uns límits adequats per a crear una estructura des de la que es puguin desenvolupar  com a essers socials que són. 

   Per tant, arribat el cas, el resultat  és que els fills es troben desorientats, no tenen cap tolerància a la frustració i això els incapacita per a convertir-se en uns adults autònoms per poder resoldre les situacions que la vida els plantegi, responsables de les seves vides i dels seus deures com a ciutadans i amb poca capacitat de sacrifici quan l’ocasió ho requereixi.

   El problema afecta també  a l’escola, donat que la família es la primera institució socialitzant i que educar els nens requereix un treball conjunt família-escola.

   Finalment, l’article planteja la necessitat de recuperar unes jerarquies familiars sanes que permetin als pares marcar uns límits necessaris en la labor educativa.

  Fa poc vaig anar a una conferencia de Pepa Horno, una coneguda  psicòloga i consultora per a l'infància. Com no, va sortir el tema dels límits, i ella ho va explicar molt il·lustrativament: el desenvolupament del nen es du a terme a mida que va fent el seu camí cap a l’edat adulta, els pares, marcant els límits, es constitueixen en el mur que li mostra aquest camí, la referència per no perdre’s, sinó la tingués es sentiria desorientat, com si estiguis enmig d’un camp sense referències de cap on anar.

   Pel que fa a la meva opinió personal, és que  el fet de que aquests dos models s’hagin convertit en els imperants és conseqüència bàsicament de dos factors. Per una banda venim d’uns models familiars autoritaris i possiblement per aquesta qüestió de vegades es pot confondre el ser  pares democràtics amb ser “pares-amics”. 

  Per una altra banda, la família tradicional s’ha transformat de manera que es tenen poc fills i per mor de les relacions laborals establertes es passa poc temps amb ells. El resultat és que els pares eludeixin el conflicte i substitueixin temps per coses materials i que es mostren hiperprotectors amb els fills. 

Finalment, estic d'acord en que s'ha de recuperar l'autoritat paterna, però no hem d'oblidar que la motivació ha de ser intrínseca i no imposada per factors externs, encara que com a mida ocasional això pugui ser efectiu, l'èxit només està garantit si s’aconsegueix que el locus de control del nen sigui intern. 

Avui he recordat aquesta cançó.